GRÀCIES ALS REFUGIATS DE L’AQUARIUS ESPANYA PODRÀ RENTAR-SE LA CARA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 juny 2018)

Després de tants de mesos d’acaparar les portades de la premsa mundial amb notícies no massa edificants, des de la bronca política inacabable fins al degoteig d’episodis esperpèntics de corrupció, les peripècies d’un vaixell carregat de fugitius de la misèria i la destrucció en països en guerra, abandonat a alta mar perquè els ports europeus més propers es neguen a deixar-lo atracar, Espanya ha acaparat l’atenció mediàtica amb un gest de solidaritat insòlit, considerant que fins ara de la quota d’acolliment de refugiats que s’havia compromès a atendre pràcticament n’havia acollit un grapat ridícul, posant tots els pals possibles a les rodes dels col•lectius privats o públics que manifestaven la seva predisposició a contribuir a ajudar aquests desemparats en vida. Encara que en el cas que ens ocupa la iniciativa solidària va sorgir del govern valencià, de seguida el nou executiu del senyor Sánchez va tenir els reflexos suficients per liderar l’operació rescat. Alguns impresentables esgarriacries ja s’han afanyat a titllar aquest interès d’oportunisme polític, intentant empastifar quelcom tan bonic i reconfortant com salvar vides humanes amb la seva merda partidista. Sembla mentida com hi ha gent tan aficionada a emmascarar sistemàticament inclús les bones obres dels seus adversaris, sense deixar res per verd. Convertir la tragèdia dels refugiats en un escenari més de la confrontació política no es pot qualificar de cap altra manera que de miserable.

Tanmateix, tampoc em sembla just que el protagonisme d’aquest salvament in extremis se l’atribueixi una classe política a la que fins ara li relliscava, en general, per acció o per omissió, la sort dels expulsats dels seus països per unes guerres atiades des d’occident i per la misèria tolerada pels països rics i fartissos, que durant segles han escanyat les riqueses naturals de pobles colonitzats i esclavitzats primer per la força bruta i després per la sibil•lina i maquiavèl•lica dictadura de multinacionals sense consciencia, que han substituït les botes de les potencies colonitzadores, a partir de la independència política d’aquests pobles, per la tutoria severa d’unes flamants autonomies sense recursos per ésser independents de veritat. La bandera de la solidaritat amb els desvalguts i explotats, doncs, a la meva manera de veure no la poden arravatar les nacions explotadores de les mans i braços dels cooperants i voluntaris de tantes organitzacions no governamentals, que s’esforcen en eixugar llàgrimes, curar ferides o impedir que cada dia un grapat més de persones mori de fam. La tragèdia de l’Aquarius no es visualitzaria si uns quants voluntaris no recorreguessin de punta a punta un mar tan bonic com el mediterrani, per impedir que es converteixi en fosa comuna de milers de cadàvers d’aquells metecs que denunciava Moustaki, a meitats del segle passat. De tant en tant a algun d’aquests herois el treuen de l’anonimat i li pengen al pit una medalla, però l’endemà mateix del reconeixement, companys seus han de lluitar contra infinitat de travetes administratives i financeres per impedir que siguin eficaços en el seu compromís solidari de salvar persones de morir ofegades, abans de trobar refugi on refer-se de l’horror viscut als seus països d’origen, devastats per bombes fabricades i venudes sense escrúpols per les mateixes nacions colonitzadores, que contemplen el panorama de desolació impassibles i insensibles, malgrat com passarà avui es rentin la cara gràcies a l’Aquarius de torn. Fa quatre dies que els mercaders principals del món - els de la quadrilla del G-7, entre els quals Espanya hi està representada pel president de la UE -, van fer la seva reunió anual i, que consti, no varen dedicar ni un sol minut a dissenyar estratègies perquè els metecs que poblen la terra no hagin de fugir dels seus països, perquè els que els varen arruïnar ara els reconstrueixin per viure-hi dignament. El problema dels refugiats no acabarà fins que els dotze apòstols que pretenen decidir els destins del món, no resolguin “en origen” la sangonera dels metecs que ningú vol a casa seva.