PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 20 juny 2018)
- Em
sembla que no és la primera vegada que us en parlo de la meva incomoditat cada
vegada que algú em parava la mà perquè li fes caritat, sobretot si estava
reunit amb altres persones i a cap la veia predisposada a fer el gest la
primera. No em sobraven els diners, sinó més aviat tot el contrari, perquè com
molts jubilats tenia de fer equilibris per arribar a fi de mes sense perdre la
dignitat de viure com podia permetre’m quan cotitzava per guanyar-me la pensió,
però no acabava de sentir-me bé negant una moneda a cap captaire, llevat que se
li veiés d’una hora lluny el llautó de barrut o fos un individu conegut a
bastament per la seva pocavergonya, com aquell que en festes senyalades apareixia
en un lloc cèntric a pidolar exhibint un cartell d’un metro quadrat que portava
escrit un missatge de reclam que començava per un “querido público” que li
delatava la barra. Un paio, per cert, que encara continua buscant brega: el
vaig veure a Manresa la darrera fira de l’Ascensió. I és que si el captaire
m’ensopia prenent-me un cafè acompanyat d’altra gent no sabia què fer, ja que
si li feia caritat primer que ningú posava en evidència els companys que potser
preferien fer-se el longuis i si no li’n feia, m’exposava a que quan girés
l’esquena em retallessin per garrepa. Tampoc trobava senzill decidir la quantia
de l’almoina ni determinar a qui li’n feia i a qui no, de caritat: si al primer
que m’ensopegava per allò de la bona obra diària o als sis primers, per
exemple, i també podia escaguitxar-li des de cinc cèntims al que em semblés.
Però no penseu pas que tot plegat no fos una decisió complicada. Per deixar de
trencar-m’hi les banyes, vaig decidir posar-me sempre a la butxaca de l’infern
mitja dotzenes de monedes de 10 cèntims d’euro (no us penseu, unes setze de les
antigues pessetes). Però vet-aquí que una vegada em vaig topar amb un pidolaire
del morro fort, dels que no es moquen amb mitja màniga vaja, i em va
descol•locar amb un retret de pega: “que vols que en faci d’aquesta misèria”? I
no va afegir que em fotés la moneda pel cul perquè no devia gosar, en veure la
meva cara de setze jutges.
Però aquella mala experiència em va fer replantejar la meva predisposició a
no passar de llarg davant d’una mà estesa, preguntant-me si no estava fent el
sòmines per culpa dels meus escrúpols de consciència. Em va remoure el
sentiment de solidaritat, el fet que malgrat les meves escasses possibilitats
enlloc d’agrair-me la bona voluntat aquell capsigrany m’escarnís i
m’avergonyís. On havíem anat a parar? Si ja em costava de destriar el blat de
la palla i de donar carbassa, subjectivament, als que em venien amb la
cantarella de passar gana i quan els hi oferies comprar-los un entrepà tocaven
el dos, si a partir de llavors tenia d’encertar que l’almoina no ferís l’orgull
del pidolaire de torn, ja n’hi havia per tirar el barret al foc. De manera que
després de repensar-m’ho seriosament he arribat a la conclusió de tancar caixa.
Ja sé que potser tindré remordiments cada vegada que em tregui de sobre un
pidolaire de tramoia, perquè no vull passar la vergonya de sentir-me com un
miserable burgés acusat de voler netejar la consciència amb xavalla. Ara bé,
reconec que tot plegat és ben fotut i de mal amanir: i si resulta que estic
fent pagar justos per pecadors? Després de rumiar-hi molt, em sembla que la
solució la tenia a la punta del nas: s’ha de eradicar la mendicitat en base a
facilitar als poca-roba aixopluc públic digne. Però em temo que això serà una
utopia mentre la bona voluntat d’acollir indiscriminadament a tothom que passi
no vagi acompanyada de la generació dels recursos necessaris per garantir
habitatge i feina. .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada