Follow by Email

dimecres, 20 de juny de 2018

HO SENTO, PERÒ ELS CAPTAIRES DE TRAMOIA I JO HEM RENYIT PER SEMPRE.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 20 juny 2018)
- Em sembla que no és la primera vegada que us en parlo de la meva incomoditat cada vegada que algú em parava la mà perquè li fes caritat, sobretot si estava reunit amb altres persones i a cap la veia predisposada a fer el gest la primera. No em sobraven els diners, sinó més aviat tot el contrari, perquè com molts jubilats tenia de fer equilibris per arribar a fi de mes sense perdre la dignitat de viure com podia permetre’m quan cotitzava per guanyar-me la pensió, però no acabava de sentir-me bé negant una moneda a cap captaire, llevat que se li veiés d’una hora lluny el llautó de barrut o fos un individu conegut a bastament per la seva pocavergonya, com aquell que en festes senyalades apareixia en un lloc cèntric a pidolar exhibint un cartell d’un metro quadrat que portava escrit un missatge de reclam que començava per un “querido público” que li delatava la barra. Un paio, per cert, que encara continua buscant brega: el vaig veure a Manresa la darrera fira de l’Ascensió. I és que si el captaire m’ensopia prenent-me un cafè acompanyat d’altra gent no sabia què fer, ja que si li feia caritat primer que ningú posava en evidència els companys que potser preferien fer-se el longuis i si no li’n feia, m’exposava a que quan girés l’esquena em retallessin per garrepa. Tampoc trobava senzill decidir la quantia de l’almoina ni determinar a qui li’n feia i a qui no, de caritat: si al primer que m’ensopegava per allò de la bona obra diària o als sis primers, per exemple, i també podia escaguitxar-li des de cinc cèntims al que em semblés. Però no penseu pas que tot plegat no fos una decisió complicada. Per deixar de trencar-m’hi les banyes, vaig decidir posar-me sempre a la butxaca de l’infern mitja dotzenes de monedes de 10 cèntims d’euro (no us penseu, unes setze de les antigues pessetes). Però vet-aquí que una vegada em vaig topar amb un pidolaire del morro fort, dels que no es moquen amb mitja màniga vaja, i em va descol•locar amb un retret de pega: “que vols que en faci d’aquesta misèria”? I no va afegir que em fotés la moneda pel cul perquè no devia gosar, en veure la meva cara de setze jutges.

Però aquella mala experiència em va fer replantejar la meva predisposició a no passar de llarg davant d’una mà estesa, preguntant-me si no estava fent el sòmines per culpa dels meus escrúpols de consciència. Em va remoure el sentiment de solidaritat, el fet que malgrat les meves escasses possibilitats enlloc d’agrair-me la bona voluntat aquell capsigrany m’escarnís i m’avergonyís. On havíem anat a parar? Si ja em costava de destriar el blat de la palla i de donar carbassa, subjectivament, als que em venien amb la cantarella de passar gana i quan els hi oferies comprar-los un entrepà tocaven el dos, si a partir de llavors tenia d’encertar que l’almoina no ferís l’orgull del pidolaire de torn, ja n’hi havia per tirar el barret al foc. De manera que després de repensar-m’ho seriosament he arribat a la conclusió de tancar caixa. Ja sé que potser tindré remordiments cada vegada que em tregui de sobre un pidolaire de tramoia, perquè no vull passar la vergonya de sentir-me com un miserable burgés acusat de voler netejar la consciència amb xavalla. Ara bé, reconec que tot plegat és ben fotut i de mal amanir: i si resulta que estic fent pagar justos per pecadors? Després de rumiar-hi molt, em sembla que la solució la tenia a la punta del nas: s’ha de eradicar la mendicitat en base a facilitar als poca-roba aixopluc públic digne. Però em temo que això serà una utopia mentre la bona voluntat d’acollir indiscriminadament a tothom que passi no vagi acompanyada de la generació dels recursos necessaris per garantir habitatge i feina. .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada