PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dilluns 4 juny 2018)
- A la meva manera de
veure, els presidents que varen posar-se en marxa dissabte passat, amb ganes
boges de menjar-s’ho tot i de passar comptes, haurien de procurar no
socarrimar-se les ales abans d’emprendre el vol, per culpa de les presses dels
impacients del seu entorn per fer realitat interessos creats, o dels que
presentaran descaradament factures pendents, abans inclús que els respectius governs
hagin fet prou caixa per saldar-les. En ambdós casos hi ha, sense cap dubte, un
grapat legítim de greuges i de deutes que els governs tenen tot el dret a
amortitzar; però potser no cal fer-ho a cremadent, perquè no faci la impressió
d'actes de revenja enlloc de restitucions justes i reposades. Tanmateix, cal
que sobretot tinguin els ulls ben oberts si algú se’ls acosta portant una
factura a la mà, no sigui cas que els hi pretenguin cobrar “el favor”
d’haver-los fet costat, aquells que de cara a la galeria asseguraven que ho
feien a canvi de res, malgrat en el fons tots sabíem que era una merdosa mentida.
Per a qualsevol govern, els primers moments de manar són els més delicats
perquè enmig de l’eufòria no es tenen ben assolats els peus a terra,
desequilibri emocional que pot condicionar la tendència i el tarannà de preses
de decisions futures.
En
quan al president Torra, en la meva modesta opinió i en la de molts d’altres
sobiranistes, no pot desentendre’s de la realitat dels polítics presos o
exiliats sinó tot el contrari, perquè mentre no es resolgui aquesta anomalia
democràtica, la seva ombra sempre estarà present en totes les converses amb el
govern d’Espanya i les enterbolirà inevitablement; però també el seu govern i
ell mateix haurien d’entomar sense remordiments que no encapçalen la Generalitat
per delegació, de manera que qui tracti amb el president Torra no tingui la
sensació que està negociant amb una persona interposada sinó amb el màxim i
únic responsable de les decisions de govern. Tanmateix, precisament en uns
moments tan delicats i amb tants ulls crítics clavats al clatell, penso que
caldria que el discurs fos sempre planer i el menys dispers i ambigu possible,
perquè qualsevol interlocutor, a més a més dels de fora els de la pròpia
parròquia, no es faci un garbuix i tingui clar amb quin Torra parla: si amb
aquell que va valorar positivament, a Sitges, la proposta del Cercle d’Economia
d’impulsar a Madrid una versió nova de l’Estatut - amb categoria
constitucional, competències blindades, tracte bilateral i un finançament just
-, o amb el que en la presa de possessió dels seus consellers declarava
lleialtat a l’esperit de l’1 d’octubre, amb tot el seu significat. Molts
sobiranistes ens vàrem treure el barret davant el discurs abrandat i positivista,
però concretíssim i tocant de peus a terra, del diputat Tardà al Congrés el dia
de la moció de censura. Podria servir de model.
Pel
que fa al president Sánchez, malgrat els jocs de mans i la posta en escena, la
seva victòria pírrica el deixa completament en mans d’uns companys de viatge
que ja comencen a preguntar-li: ” ¿i de lo mio, qué?”, i d’uns “barons” del seu
propi partit que fa temps se’l miren de cap d’esquila i ara no li’n pensen
deixar passar ni una. Però, sobretot, a la meva manera de veure, d’on li
vindran els principals disgustos serà de banda d’aquells amb qui s’ha de
disputar l’espai electoral: els populistes de Podemos. El manyac Pablo del dia
de la moció de cesura, ja ha ensenyat les dents insinuant que vol “tocar poder”
en forma de dos o tres ministeris i la torna. La unió temporal de parlamentaris
contra Rajoy tots sabíem que era de nyigui-nyogui i que a l’hora de governar
tot serien figues d’un altre paner. Precisament perquè la qüestió catalana pot
crispar les relacions entre uns socis tan efímers, caldria que el president
espanyol agafés el toro per les banyes i s’arrisqués a fer-ne una de tan grossa
com la del president Suárez, quan va legalitzar els comunistes per sorpresa.
Potser no caldria fer-la tan sonada i amb un simple gest n’hi hauria prou per
desencallar el carro i treure’l del camí del pedregar. Un bon gest, per
exemple, seria acostar els polítics presos a Barcelona, accelerar la vista oral
per acabar la detenció preventiva i nomenar un fiscal general, jurista
reconegut no contaminat ni contaminable políticament. Però, per desgràcia, el
don Pedro d’avui no li arriba a la sola de la sabata al don Adolfo d’ahir, i
l’establishment que avui domina l’escena política, inclosos els dotze apòstols
altrament anomenats “mercats” , quan es tracta de la possible secessió catalana
no estan per orgues. I mentre a les xarxes la gent – des dels que no pinten res
fins a escalfa-braguetes mercenaris i professionals – hi aboqui insults, befes
pujades de to, desqualificacions falses i cops baixos a la vida privada dels
adversaris polítics, enlloc d’arguments sensats i conciliadors, ens espera una
dura i glaçada tartera abans no es toqui el cim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada