dimarts, 19 de juny del 2018

EL VALLE DE LOS CAIDOS, UNA HISTÒRIA FASTIGOSA PER EXPLICAR ALS NÈTS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 19 juny 2018)
- Els espanyols de més de 50 anys i segurament em quedo curt, si estan bé de la xaveta, els deu relliscar bastant aquesta polèmica renovada pel govern voluntarista i oportunista de Pedro Sánchez i els socialistes, sobre el desnonament definitiu del Valle de los Caídos del general-dictador que el va ordenar construir. A la majoria dels seguidors del blog, com que sou si fa o no fa de la meva quinta no caldria ni que us en fes cinc cèntims d’aquesta fastigosa història, però els més joves que de tant en tant hi traieu el nas potser si m’agraireu que us aclareixi les idees sobre què hi pinta enmig de Cuelgamuros, a un cop de pedra de Madrid, un mausoleu rematat per una creu de l’alçada de cal Déu, que figurava fins fa quatre dies com a punt de referència en totes les rutes turístiques que ronden la capital espanyola. Aquest temple-monestir-mausoleu, digueu-li com vulgueu, el va manar construir, com us deia, en Franco per ser-hi enterrat el dia que estirés la pota, custodiat per frares mercenaris (no és cap error, no ho he pas escrit malament: ho volia posar exactament així per distingir-los dels “mercedaris”, que són un altre tipus de frares mes honorables), i envoltat en una vetlla eterna pels cadàvers de soldats massacrats durant la guerra incivil que el general-dictador va atiar i podrir. Sembla que d’enterrats n’hi ha dels dos bàndols, però la majoria hi varen anar a parar si us plau per força.

O sigui, que el general vencedor de la guerra que es va transformar en dictador per la gràcia del “seu Déu”, va tenir la “sanfasón” de garantir-se per la força que no reposaria mai sol a la tomba – és un dir això de reposar, perquè un responsable de tantes tragèdies humanes com les que ell va provocar, no pot reposar en pau ni mort -, escollint per fer-li macabra companyia les despulles de soldats, alguns de la seva quadrilla però la majoria republicans, morts per la seva culpa i arrabassats a llurs famílies amb nocturnitat i traïdoria. No obstant això, la més bona de totes és que d’aquell mausoleu faraònic que va dedicar-se a ell mateix en una decisió histriònica i narcisista, n’hi una sola pedra li va posar ell ja que tota la mà d’obra necessària per pujar la gegantina mona de Pasqua en ple desert es va reclutar entre els presoners republicans, de la mateixa manera que els Faraons empaitaven els constructors de les seves piràmides entre els esclaus d’Egipte.

A la meva manera de veure, doncs, la propietat d’aquell fastigós monument no li pertany al dictador sinó en tot cas als que el varen aixecar pedra a pedra, regant-lo moltes vegades amb sang, deixant-hi la pell, els dits de la mà o més d’una cama trinxada com a relíquia de per vida. Ningú ha sabut concretar amb exactitud els presoners de guerra víctimes d’aquell assaig d’extermini ideològic a base de condemnar a treballs forçats inhumans els presoners de guerra, contravenint totes les convencions internacionals de drets humans. Tanmateix, una vegada posats els punts sobre las is, penseu que a gaire gent de menys de cinquanta anys d’edat li treu la son si foten fora el dictador del seu monument mortuori? La immensa majoria de ciutadans estic segur que mentre no maltractin ni escarneixin les seves despulles - perquè els morts fossin com fossin en vida es mereixen respecte, encara que el general-dictador els hi va negar a molts dels seus enemics -, que la família les traslladi on els hi roti. Per altra banda, el govern socialista si executa el desnonament no farà res més que complir la llei de la Memòria, que ja seria hora que es tirés endavant per tancar totes les ferides del passat. Per tant, no cal que ningú es posi pedres al fetge, el que s’ha de fer es consensuar, per una vegada entre tots, a què es destina el mausoleu de la vergonya. Però sigui el que sigui en que es converteixi, que no es descuidin de gravar a la façana de l’edifici la identitat de tots els presoners que vessaren sang, suor i llàgrimes entre aquelles pedres triomfals, per vergonya i menyspreu d’un feixisme que mai més podem permetre que ens amargui la vida, encara que només sigui tolerant la seva exaltació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada