Follow by Email

dimarts, 12 de juny de 2018

GRÀCIES CLARA PONSATÍ, PER UNA SÍNTESIS POLÍTICA QUE COMPARTEIXO.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 juny 2018)
- Les declaracions fetes el dissabte passat per Clara Ponsatí continuen sorprenent i generant tot tipus de reaccions a la xarxa, a les tertúlies i als cenacles polítics dels independentistes i dels constitucionalistes. L'exconsellera tècnicament a l’exili, que viu a Escòcia de la seva antiga càtedra universitària, va afirmar simbòlicament que l’executiu català presidit per Puigdemont va reptar el govern espanyol "jugant al pòquer i l’1-O va anar de farol”. A més a més, també va culpar els partits de que per interessos polítics no varen materialitzar els resultats del referèndum. Des de les files independentistes alguns han aplaudit les trencadores, valentes i enginyoses declaracions, confessant que ja era hora que algú des del rovell de l’ou fes autocrítica del com es va portar el procés. Per altra banda, els constitucionalistes han rebut les paraules de Ponsatí com la confirmació de la seva eterna canterella mofeta del dret a decidir l'autodeterminació: “tot és una gran farsa”. L'exconsellera d'Ensenyament, doncs, va fer les declaracions durant un acte organitzat per l'ANC, a Londres, el qual tenia per objectiu explicar què va passar el mes d'octubre. En la mateixa intervenció, la consellera destituïda per obra i gràcia del 155, va remarcar que cal “posar realment les forces polítiques contra les cordes per una ampla majoria civil i desemmascarar de forma contundent el partidisme que ha estat la gran debilitat del procés i ens ha portat a la derrota després de la gran victòria de l'1 d'octubre”. Segons ella, l'independentisme ha de ser capaç de “renovar les seves forces polítiques” per aconseguir la victòria. Curiosament, ahir l’Oriol Junqueras en unes declaracions a Catalunya-Radio, va receptar a la parròquia una medicina semblant: “el millor camí per fer realitat l’independentisme com a objectiu democràtic serà sempre el més ample, el que permeti sumar-hi més gent i eixamplar la base social, Encara que aquest camí no sigui necessàriament el més dret, ni tampoc el més ràpid”.

A la meva manera de veure, Ponsatí ha posat el dit a la llaga i jo, que en reflexions anteriors que podeu consultar al blog havia fet anàlisis similars, no puc fer menys que compartir totalment les seves paraules, agraint-li de passada que tots els meus llargs arguments i divagacions, ella els hagi sintetitzat en una frase rodona i de gran impacte mediàtic. No cal dir que mai els catalans hem d'oblidar les vexacions, repressions i escarnis a que ens ha sotmès injustament el govern espanyol, incloses les garrotades i les penes preventives de presó a polítics i activistes civils. Però tampoc es fàcil per bastants independentistes i republicans de bona fe passar plana del fiasco final, quan entusiasmats o ensibornats per les arengues dels líder tenien la independència coll avall. I és que una operació política de tanta envergadura no es pot improvisar perquè la frustració que genera el fracàs – es disfressi la realitat amb tanta èpica com es vulgui -, fa complicat intentar una segona part de l’experiment. Quan es juga fort s’ha de guanyar la partida, i com diu Ponsatí els farols no porten enlloc quan es juga fort. Ara els bascos han iniciat un moviment civil de reivindicació del dret a decidir gairebé calcat del protagonitzat per l’ANC. Ja en parlarem si els murris i pragmàtics bascos seguiran els mateixos passos que nosaltres, hipotecant-se amb terminis suïcides que en tingueren tota la culpa que el procés descarrilés pel camí del pedregar. N’estic segur que calcularan molt millor cada pas que donin i que no ensopegaran en la pedra de DUIS simbòliques que no serveixen per res, quan s’ha de tombar un enemic tan fort com un Estat. En tot cas, ja en sentirem a parlar, però m’atreveixo a especular que el cop de roc de Ponsatí a la logística del procés no l'ha llençat per despit ni irreflexivament, sinó més aviat jo escolto les seves paraules com un avís per evitar que tornem a ensopegar en la mateixa pedra, de les presses, les intransigències i la manca del suport inqüestionable d’una majoria indiscutible. Cap país lúcid pot pretendre aconseguir la secessió tenint mitja població en contra. Per tant, la tasca prioritària dels governants hauria de consagrar-se a augmentar la base social independentista creant amics enlloc de recels, objectiu que va ser el de l’endemà del 9-N, estratègia que es va deixar de banda, per fer la farina blana a un partit minoritari, antisistema i radical però del qual depenia l’estabilitat parlamentària, i que va sabotejar la unitat necessària del bloc sobiranista llençant a la paperera de la història el líder carismàtic guanyador de les darreres eleccions. En política tots els errors es paguen, i cap exclusió d'aliats per revengisme surt de franc.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada