EL MENJAR QUE LLENCEM.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 5 juny 2018)

- No em refereixo al menjar que es llença a la bassa perquè no es pot vendre o que com a mesura de logística comercial, en un moment donat d’excés de producció, perquè no baixin els preus més del compte es retira del mercat, ja que més o menys arriba als bancs d’aliments. Em refereixo al menjar que deixem al plat perquè no ens ha agradat, estem massa tips o, simplement, ens n’havíem posat massa. Jo encara sóc d’aquella època que a casa, la mare o l’àvia ens ensenyava a tots que el plat es deixa net com una patena; però suposo que per desgràcia la bona costum de no deixar relleus ni res per mostra, s’ha perdut escandalosament, tant a casa com a fora. Si traiem el nas per qualsevol restaurant de caps de setmana, sobretot els tipus bufet lliure, a la caça de les famílies que surten a escampar la boira o celebrar algun aniversari, constatarem que els cambrers retiren plats mig plens de teca, masegada i totalment inaprofitable, sense que ningú faci escarafalls o reclami un taper per emportar-se’n unes sobres tan remenades. Les criatures són les primeres que deixen vianda al plat, sistemàticament, i pocs dels adults que les acompanyen a taula es prenen la molèstia d’explicar-los que això no es fa i, sobretot, per què no s’ha de fer. Pobres criatures, no fos cas que s’estressessin si algú les renyés. A l’escola, almenys a la mainada que s’hi queda a menjar se l’adoctrina sobre les deixies, però quan mengen a casa o participen d’alguna festa familiar ni els pares, ni els avis, ni tan sols els tiets i padrins, s’esforcen massa perquè valorin la importància que té en un món que molts passen gana, deixar el plat ben net i no fer rossegons de pa.

I no ens pensem que són només les criatures les que no respecten el principi tan bàsic, saludable i solidari de no menjar més amb els ulls que amb la boca. Si observéssim per un forat aquesta trepa disfressada de “gent gran” - perquè els hi fa un no sé què que els prenguin per “vells” o “ancians” -, que s’apunta a les excursions –xefla més ballaruga - organitzades per l’IMSERSO o pel Casal del poble, tant se val, ens cauria la cara de vergonya comprovant la quantitat excessiva de menjar que s’acapara al plat per por de fer curt i passar gana, i que s’acaba llençant al bidó de les deixalles dissimulant una mica. No tothom actua d’aquesta manera, és clar, però les excepcions també confirmen les regles: són una penosa minoria els que s’acaben la teca que es posen al plat. I per més inri, aquests que no miren prim en detalls com aquests, són els primers que s’esgarrifen i busquen culpables de la misèria que es passa al tercer món. Està molt bé que ens esgargamellem de tant en quan posant el crit al cel si una multinacional de l’alimentació colga d’amagatotis dintre un sot excedents per evitar que es desestabilitzin els mercats, o que critiquem els pagesos que prefereixen deixar que la collita es podreixi al camp si no els hi surt a compte arreplegar-la, però perquè fóssim creïbles com activistes circumstancials, primer hauríem de deixar sempre el plat ben net i, sobretot, adoctrinar la canalla que ens pertoca a no llençar ni una engruna de vianda a la bassa, i que tot el que es posa al plat s’ha de menjar. Excusar-se dient que escurar els plats fa golafre no cola mentre hi hagi persones que només poden fer un àpat al dia, i que l’aliment que es posen a la boca algunes vegades ni necessita plat perquè són racions tan esquifides que caben en un bol petit i s’han d’allargar quan més estona millor.