Follow by Email

dijous, 14 de juny de 2018

NOMS PROPIS A LA BASSA: EL JUTGE, L’ESTAFADORA, EL DUC I EL MINISTRE MÉS CURT.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 14 juny 2018)
- Aaron Persky, ha estat el primer jutge recusat a Califòrnia per referèndum entre els seus conciutadans. És veu que aquest membre del Tribunal Superior ara fa dos anys va condemnar només a sis mesos de presó i tres anys de llibertat condicional un estudiant de la Universitat de Stanford, culpable d’haver agredit sexualment una dona indefensa i inconscient. Aquesta sentencia va provocar la indignació de la ciutadania que feren costat a la víctima, sobretot en transcendir que el jutge en qüestió havia posat com excusa de la seva benevolència que s’hi havia vist obligat per pressions de l’establishment universitari, possiblement perquè el violador era fill de casa bona. A Califòrnia, la llei permet als ciutadans mitjançant una votació popular decidir l’expulsió de la feina de funcionaris estatals que els perjudiquin greument per ineptes o prepotents. Vés a saber si no seria una bona idea importar aquesta mesura a altres països, on funcionaris de tots els nivells es passen de rosca creient estar per sobre del bé i del mal, la majoria de les vegades a causa de la condició laboral vitalícia que els fa sentir propietaris de la parcel·la de poder que tenen delegada. Qui sap, però, si en segons quins indrets, amb ciutadans que tinguessin poca paciència seria pitjor el remei que la malaltia i les cues per sol·licitar la destitucions no s’acabarien mai.

La metgessa Ramón Cueto, de València, considerada una de les investigadores més prestigioses en matèria de regeneració de lesions medul·lars, va ser detinguda per la policia judicial acusada d’estafar més d’un milió d’euros a cent persones, quatre d’elles menors d’edat, a les quals oferia una suposada innovadora teràpia per a la recuperació funcional de tetraplègics. Les denuncies van permetre constatar que aquesta miraculosa teràpia consistia en massatges terapèutics i administració de productes homeopàtics, de manera que les perspectives de que es produís un miracle més aviat eren escasses tot i que els pacients les pagaven a preu d’or, començant per una primera quota de 4.000 euros. Ja se sap que qui té mal busca remei i s’empassa qualsevol guatlla si l’encantador de serpents  té prou pelica, però hi ha massa desaprensiu que de bona o mala fe s’aprofiten de la desesperació dels que tenen mala peça al teler. Per tant, si se n’engarjola algun perquè serveixi d’escarment, la societat només hi sortirà guanyant eliminant estafadors que volen enriquir-se a la salut dels que passen per un tràngol; ara bé, en aquest món del curanderisme i de la pràctica de medicina alternativa s’hi mou molta bona gent honesta, que si bé no curaran el malalt, almenys li donen el consol de l’esperança que mai s’ha de perdre i l’ajuden a morir, potser content i enganyat però en pau.

Al gendre i cunyat de reis ahir van donar-li les “notes de fi de curs” a l’Audiència de Palma – que porta el mateix nom del títol nobiliari que li van prendre per poc honorable -, signades pel tribunal en nom del seu cunyat Felip. No és d’estranyar que sortís de la compareixença davant dels jutges emprenyat com una mona per tot plegat: l’havien carregat amb cinc carbasses i escaig en nom del germà de la seva dona, la infanta d’Espanya. Si les mirades matessin, ahir a la porta de l’Audiència hi hagués hagut una tragèdia i unes quantes de les persones que esbravaven la seva mala llet amb injuries a la seva parentela política del “catejat”, ja estarien tombades a la taula del forense. Tampoc entenc perquè s’hi emprenyà tant, si a fi de comptes ja no hi té res a veure amb la monarquia, almenys de portes enfora, encara que gràcies a ella no es pot queixar pels tractes de favor o excepcions de la justícia igual per a tots. És evident que en les mateixes circumstàncies processals que ell a cap mandinga se li hagués permès viure a l’estranger i encara seria més impensable que després del lliurament de l’ordre d’ingressar a la cangrí se li permetés a ningú tornar a Suïssa. Per cert, no teniu curiositat per saber qui paga l’escorta personal que l’acompanya fins quan va a passejar el gos? Perdó, ho he dit malament: qui paga els guardaespatlles ja ho sé: nosaltres els súbdits, com sempre. El que em queda per esbrinar és quan de temps s’hi passen els aristòcrates degradats a la garjola i si els funcionaris tindran dallonses per vexar-lo com als presos polítics catalans. Però, deixant-nos de punyetes, el que si em cal saber per avaluar la magnitud de la presa de pèl és si tot el que es va robar als ciutadans per intermediació seva ja s’ha tornat fins a la darrera molla i ja que hi estem posats, si  la cara de màrtir que fa té quelcom a veure amb un possible ressentiment per com li han pagat que en assumir els plats trencats no se n’anés de la llengua comprometent altres persones. Ja m’enteneu, i sinó penseu una mica.

I finalment, quatre i breus ratlles en memòria del ministre que ha batut el rècord mundial d’ocupació del càrrec: set dies mal comptats entre la presa de possessió i la dimissió. No ha fet honor al seu nom de Màxim, perquè ha resultat ser el ministre més curt de talla i de temps de mandat de la història mundial, primer per no haver confessat el pecat de joventut al president abans de nomenar-lo, i en segon lloc per acceptar un ministeri que li anava folgat per totes les costures. Si algú la nit passada tenia a celebrar que plegués el “negre” d’Ana Rosa, és la CULTURA amb majúscules. Almenys ara donaran la cartera a un home culte de veritat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada