PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 07 juny
2018)
- A finals
del segle passat els Bancs Centrals estaven tan esverats quan es disparava el
dèficit públic que alguns becaris política econòmica van desempolsar una teoria
financera tan arnada com el “dèficit zero”. Tots els governants de nacions
capitalistes – de moment és el sistema en que vivim -, que han passat a la
història com autèntics homes d’Estat, feren prosperar l’economia dels seus
països estant més pendents de que els emprenedors no paressin de projectar
empreses i crear riquesa, que no pas de mantenir el dèficit a la ratlla perquè,
entre d’altres raons, créixer en economia és impossible sense assumir riscos
controlats i no tenir manies per endeutar-se moderadament. L’altre dia, un
batlle mamelló es posava les mans al cap en adonar-se que el transport públic
generava pèrdues comptables. Què es pensava després de treure’s un diploma en
l’escola de negocis del seu partit, que a la pràctica podria garantir un servei
passable de busos urbans sense tenir números vermells? O que donar una
cobertura decent a la dependència, es pot fer sense deixar-hi pèl? Determinats
serveis socials no es podrien prestar, segons els ultra-ortodoxes partidaris de
collar l’anomenat Estat del Benestar, si no fossin autosuficients
financerament, ignorant que per definició cap servei públic pot generar
beneficis. Una altra cosa es exigir que els serveis públics estiguin ben
gestionats per controlar que el dèficit sigui sostenible. Però aquest dèficit
l’hem d’assumir inevitablement entre tots els ciutadans, mitjançant la
implementació d’una política fiscal justa.
A la meva manera de veure, no és de rebut retallar serveis necessaris per la qualitat de vida de les persones, simplement perquè generen pèrdues d’explotació. De ben segur que passant-hi el sedàs a les rutines de gestió sense prejudicis ni favoritismes per culpa d’interessos creats, es trobaria més d’una esquerda per on els recursos s’escolen cap a la claveguera. No obstant això, inclús després de fer-hi un bon dissabte al sistema, el servei prestat pot ser que continuï sent deficitari perquè sigui inevitable. En aquest cas, el que un governant que prioritzi el benestar de les persones hauria de fer, seria enginyar-se la manera de sostenir aquests serveis imprescindibles distribuint les partides pressupostaries de manera que l’atenció a les persones passi per davant dels capritxos sumptuosos i de les diguem-ne despeses de representació institucional. Evidentment, es tracta d’establir prioritats en el disseny de la despesa enlloc de tibar tant la corda de l’estalvi fins que es trenqui pel costat més consentit, arrossegant les persones més dèbils a la desesperació o a la crispació. Amb la panxa buida, en sentit figurat, no es fa res de bo i a base d’estrènyer-se més el cinturó cap societat avança positivament, per molts cants de sirena i encanteris que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. La gent indignada i la que va justa de son perquè els maldecaps no la deixen dormir, no rendeix en cap dels sentits de la paraula: per rendir s’ha de viure feliç i lliure de cabòries. Tot a l’inrevés del que passa en les societats que per estar tan pendents de no desestabilitzar el reconsagrat dèficit, desestabilitzen les persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada