NO ÉS SA REFERIR-NOS TAN SOVINT A L’ODI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 11 desembre 2017)

NO ÉS SA REFERIR-NOS TAN SOVINT A L’ODI.- Ni fer-ho tan frívola i temeràriament com ho va fer “El País” per titular la crònica sobre la manifestació de Brussel•les, ni que als jutjats s’instrueixin d’un temps ençà gran nombre de causes sobre presumptes delictes d’odi. “El País” podia escriure la crònica de mil maneres més periodístiques que amb un titular provocador, però es decidiren conscientment per donar un cop baix més a Catalunya acusant-la d’odiar Espanya. I no la varen encertar per dues raons de pes: en primer lloc, perquè és mentida i, en segon lloc, perquè els que es vanten de tenir més seny que ningú haurien d'exiliar la paraula odi del seu lèxic. Hom pot estar ressentit, dolgut, sorprès, inclús encegat per la venjança o l'enveja, però arribar a l’odi mai de la vida! Perquè tots els altres sentiments de rebuig hom els pot superar, però l’odi és irreversible, no té retorn: un cop instal•lat al cor i al cervell enverina tot el cos, inclosa la respiració.

Per què, doncs, hi ha tants irresponsables que s’hi embruten la boca i la ploma? Alguns ho fan perquè d’atiar l’odi en viuen i d’altres perquè, simplement, són uns cretins irresponsables que repeteixen com lloros tot el que senten dir, sense fer l’esforç de posar res en quarantena. Per això, precisament, són uns desgraciats: perquè no tenen criteri. Si pensessin pel seu compte, alguns no s’atrevirien pas a parlar com parlen ni a escriure les barbaritats que a vegades escriuen. Però el problema més gran és que em sembla que no escolten ni el que diuen ni llegeixen el que escriuen: és com si parlessin i escriguessin a preu fet, en un exercici pervers que no té en compte la qualitat sinó la quantitat de les paraules o dels escrits que produeixen per a consum del ramat que pasturen. És molt trist, però és la pura veritat.

Ara bé, traficar amb l’odi no porta a enlloc de profit, ja que l’odi és un verí que corseca a qui el manipula. Per aquesta raó a ningú li agrada que l’acusin d’incitar a l’odi, en part perquè com que no pensa el que diu no se n’adona que una paraula pot fer tan de mal com un ganivet i obrir ferides que costen de tancar o que no es tancaran mai més. Jo mateix estic segur que hi ha gent que no m’estima, però vull pensar que ningú m’odia; els que no m’estimen algun dia els puc fer canviar de parer, però si algú m’odiés, mai més em trauria de sobre el seu aler pudent del clatell. El meu barber Manel, que com ja us he dit més d’una vegada és un peripatètic aficionat, em diria: “procura no fer-li a ningú una de tan grossa que t’odiï tota la vida”. Però jo, que sóc de conviccions més prudents en aquest sentit, segurament li contestaria que ni el pitjor enemic es mereix que se l’odiï. Lo qual no impedeix que sigui partidari de que qui la fa la pagui per fer justícia, però no en virtut de la llei del Talió que sí que és una mostra d’odi pur.