DE “TU”, DE “VOSTÈ” O DE “VÓS”?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 13 desembre 2017)

DE “TU”, DE “VOSTÈ” O DE “VÓS”?.- Hi ha qui demana que el tutegin mentre que d’altres quasi exigeixen que se’ls tracti de vostè. Els nens i els adolescents no tenen manies: tutegen tothom d’entrada espontàniament, i si no ho fan és perquè estan reprimits. Tanmateix, a partir de la trentena quan s'han de dirigir a un altre, sobretot si és més gran, es senten insegurs i no sabem quin tractament donar-li; aleshores, si haguéssim de fer cas dels experts en protocol valdria més pecar de formals que passar per mal educats. Si bé es considera que el “vostè”

posa distància en la relació, com a contrapartida l’emmascara d’una consideració i un respecte que, sigui sincer o no, fa quedar bé amb la vianda al plat; en canvi, dir de “tu” d’entrada encara hi ha més estirats dels que ens pensem, que opinen que és propi de pelacanyes que passen de convencionalismes, o de prepotents que no tenen els altres per res. Hi ha sociòlegs partidaris de la teoria que deixar de banda el “vostè” en les converses suposa, a part d’un empobriment de la llengua, menystenir la frontera entre respecte i familiaritat; però com passa sovint i cada vegada més en els debats filosòfics, també n’hi ha que discrepen d’aquesta teoria i opinen que la societat del coneixement tendeix a formalitzar relacions més horitzontals i properes, menys verticals i encotillades per normes d’urbanitat. Curiosament, però, en el que tothom coincideix és que per insultar resultà més descortès, efectiva i fa més efecte l’expressió “vostè és un solemne imbècil” que no pas “tu ets un sapastre i un carallot”.

A l’escola, els docents veuen complicat de recuperar el “vostè” perquè de mica en mica una corrent molt ampla del model educatiu es decanta per la franquesa entre mestre i alumne que suposa tutejar-se per carregar-se les arnes burgeses; però alguna cosa deu fallar en aquest plantejament quan els alumnes forasters, sobretot els sud-americans, es sorprenen de com pelem a casa nostra una qüestió tan delicada. En aquest assumpte del tracte col•loquial, els anglesos, per exemple, només tenen un tractament per a la segona persona: l’universal “you”, i si volen recalcar familiaritat o complicitat afegeixen el nom de pila de l’interlocutor per completar la frase. Els francesos – pareu compte que a França varen tallar el coll als aristòcrates per a després de la revolució igualar socialment tothom convertint-lo en “monsenyor” -, la forma “vous” és la més estesa i inclús en família i ha molts de matrimonis burgesos que no es tutegen davant dels fills. Els alemanys i els italians, a més a més de no tractar de “tu” a cap desconegut, porten el “vostè” a la massa de la sang quan es dirigeixen a persones grans o en l’àmbit laboral. Al contrari que en països sud-americans, on el “tu” es fa servir com a forma culta i és recorre al “vós” en les relacions familiars. Caram amb el “vós”!, tant popular i avui en desús a Catalunya, malgrat alguns esnobs intenten recuperar-lo no sé si per marcar distàncies amb el “vostè” o perquè pensen que fa més republicà. En tot cas, tenim a casa nostra una frase feta per tallar en sec un tuteig no consentit: “em voleu dir quan vostè i jo vam menjar junts en el mateix plat”?