TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER
ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.- Més de mig milió de treballadors de
Catalunya, trenta mil més que l’any passat, no guanyen prou per portar una vida
digna, segons alerta un informe de la Taula del Tercer Sector Social. Els
experts del FIM, uns economistes graduats en universitats d’upa que són savis
en teoria i curts en pràctica, en plena crisi varen receptar a Espanya i als
seus cosins germans italians, grecs i portuguesos una dieta infal•lible per
arreglar les seves tocades economies domèstiques: abaratir els sous i els
contractes dels treballadors per animar els empresaris a llogar-ne. El remei
consistia en treure la pols a una vella teoria que els economistes d’una altra
època receptaven amb l’etiqueta “d’austeritat expansiva”, i que els gats vells
del sindicalisme titllaven de “pacte de la fam”: devaluar les nòmines i les
condicions contractuals. El problema rau en que aquests setciències encorbatats
només n’explicaven la meitat de la missa, la que els convenia, i no parlaven,
per exemple, que empassar-se aquella dieta miraculosa que amb l’excusa de
salvar empreses i llocs de treball, encolomava una reforma laboral disfressada
de bones intencions, però quina seqüela immediata era empobriment. A la pràctica,
la recuperació econòmica es basava en prendre’s una tassa de purga cada dia, de
manera que nasqué tan pansida i trista que convertí el consum en un funeral de
tercera. El món ha tingut sort sempre dels pocs empresaris i polítics que hi
veien més enllà del nas, i aviat renegaven dels economistes de disseny en
adonar-se que allò que fa robustes les empreses no és escanyar la mà d’obra,
sinó recuperar la demanda a base de qualitat, productivitat i valor afegit. Un
pràctic i no pas un teòric, en Henry Ford, en plena depressió històrica del
1929, va decidir apujar els salaris dels seus obrers perquè poguessin comprar
els autos que ell fabricava.
Rebaixar les condicions laborals ha
estat sempre l’objectiu somniat pel capitalisme més ranci i, sovint
antidemocràtic, però els polítics amb fusta d’estadista i els empresaris
visionaris sabien que empobrint la societat productiva no s’aixequen països ni
empreses sostenibles i rendibles. Tot al contrari dels polítics d'ara que
juguen a governants – no fa gaire una ministra de treball animava els joves
sense feina a emigrar “per fer currículum”, mentre un altre sòmines del mateix
govern recomanava la població “la dutxa freda” per estalviar energia -, i no
entenen que l’austeritat pot ser una necessitat en un moment donat, però mai
una opció ni una rutina. Algú que no fos un xitxarel•lo com ells, s’hauria de
plantar davant els “savis” del FMI i explica’ls-hi que com a conseqüència de
les retallades de sous i precarietat dels contractes, persones amb bona
preparació i feina de responsabilitat no arriben a final de mes i han de
recòrrer a la caritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada