Follow by Email

dijous, 14 de desembre de 2017

TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.-

TENIR FEINA I NO GUANYAR PROU PER ARRIBAR A FI DE MES, QUIN SARCASME!.- Més de mig milió de treballadors de Catalunya, trenta mil més que l’any passat, no guanyen prou per portar una vida digna, segons alerta un informe de la Taula del Tercer Sector Social. Els experts del FIM, uns economistes graduats en universitats d’upa que són savis en teoria i curts en pràctica, en plena crisi varen receptar a Espanya i als seus cosins germans italians, grecs i portuguesos una dieta infal•lible per arreglar les seves tocades economies domèstiques: abaratir els sous i els contractes dels treballadors per animar els empresaris a llogar-ne. El remei consistia en treure la pols a una vella teoria que els economistes d’una altra època receptaven amb l’etiqueta “d’austeritat expansiva”, i que els gats vells del sindicalisme titllaven de “pacte de la fam”: devaluar les nòmines i les condicions contractuals. El problema rau en que aquests setciències encorbatats només n’explicaven la meitat de la missa, la que els convenia, i no parlaven, per exemple, que empassar-se aquella dieta miraculosa que amb l’excusa de salvar empreses i llocs de treball, encolomava una reforma laboral disfressada de bones intencions, però quina seqüela immediata era empobriment. A la pràctica, la recuperació econòmica es basava en prendre’s una tassa de purga cada dia, de manera que nasqué tan pansida i trista que convertí el consum en un funeral de tercera. El món ha tingut sort sempre dels pocs empresaris i polítics que hi veien més enllà del nas, i aviat renegaven dels economistes de disseny en adonar-se que allò que fa robustes les empreses no és escanyar la mà d’obra, sinó recuperar la demanda a base de qualitat, productivitat i valor afegit. Un pràctic i no pas un teòric, en Henry Ford, en plena depressió històrica del 1929, va decidir apujar els salaris dels seus obrers perquè poguessin comprar els autos que ell fabricava.


Rebaixar les condicions laborals ha estat sempre l’objectiu somniat pel capitalisme més ranci i, sovint antidemocràtic, però els polítics amb fusta d’estadista i els empresaris visionaris sabien que empobrint la societat productiva no s’aixequen països ni empreses sostenibles i rendibles. Tot al contrari dels polítics d'ara que juguen a governants – no fa gaire una ministra de treball animava els joves sense feina a emigrar “per fer currículum”, mentre un altre sòmines del mateix govern recomanava la població “la dutxa freda” per estalviar energia -, i no entenen que l’austeritat pot ser una necessitat en un moment donat, però mai una opció ni una rutina. Algú que no fos un xitxarel•lo com ells, s’hauria de plantar davant els “savis” del FMI i explica’ls-hi que com a conseqüència de les retallades de sous i precarietat dels contractes, persones amb bona preparació i feina de responsabilitat no arriben a final de mes i han de recòrrer a la caritat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada