SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS

SOBRE MANEFLES, LLEPES I D'ALTRES QUE VIUEN A L'OMBRA DELS DEMÉS.- Hi ha qui li agrada ficar-se en la vida dels altres - amics, veïns o companys de feina -, sobretot si són una mica coneguts socialment, procurant que no se li escapi cap detall del què diuen, del què fan, dels llocs que freqüenten, de les persones que formen el seu cercle mes íntim d’amistats, de com vesteixen, del què mengen... Hi ha manefles que tafanegen per vici; d’altres ho fan simplement per passar l’estona, com qui s’entreté fent mots encreuats o completant sopes de lletres; i una petita colla ho fa per interessos més o menys mesquins i confessables. Als primers se’ls hi veu el llautó de seguida, perquè no tenen ni el més elemental sentit de la discreció ni de la vergonya, i es deleixen xafardejant intimitats al primer que passa fent-se els interessants. A les novel•les policíaques els espietes poden fer-se passar per herois, però a la vida real no hi ha cap bocamoll que estigui ben vist i, a la llarga, acaben avorrint-se de representar un paper poc galdós: “estic notant que amics i coneguts de tota la vida em fan vores degut a la meva flaquesa xafardera” – diuen. I aquells amb qui volen fer-se el simpàtic com a portafarcells, als xafarders també els hi fan el buit, tot rumiant: “de la mateixa manera que fas safareig dels altres, qui em garanteix que no em passaràs també a mi pel sedàs?” La gent no es refia dels curiosos de vides privades ni dels que no paren de fer garlar el seu interlocutor fins que parli pels descosits i més del compte, per aprofitar-se'n de les confidències.

La gent que és d’aquesta mena es divideix, al meu parer, en dues classes: la que fa becaines a l’ombra d’algú per recollir les engrunes i la que s’arramba tant als altres que els hi tapa els primers plans de la fotografia. Per exemple, hi ha gent amb molta personalitat que irradia llum pròpia, però per culpa de quatre aprofitats homes-ombra no brillen tant com es mereixerien. Quantes vegades no heu conegut algú que ha tingut una bona idea i després de compartir-la amb el seu grup d’amistats, algun hipòcrita caragirat se n’aprofita descaradament i se n’emporta el mèrit? Tots l’aplaudeixen al brillant de pacotilla, mentre el pobre escanejat es rossega les ungles en un racó. No obstant això, vegetar a l’ombra d’algú per ganduleria no és tan greu com aprofitar-se'n per trepar i prosperar professionalment o en societat? Tanmateix, no us sona algú que es passi el dia remenant la cua al voltant del seu cap, llepant-lo per activa i per passiva, i arrossegant-se tant com convingui, donant-se per satisfet si quan parla d'ell diu: “és el meu amic"? El llepa ho repeteix amb fal•lera: “sóc amic del meu cap, del ministre, del director general”... Si us topeu mai amb algun d’aquests exemplars de la fauna humana aneu en compte amb la cartera i amb les idees, perquè han nascut per viure a l’ombra o de l’ombra dels altres. La pena és que aquests homes-ombra poden fer molt de mal, per exemple fent circular garses per perdius o recitant com lloros idees o projectes manllevats, dels quals es veu d’una hora lluny que no n’entenen ni papa.