Follow by Email

dilluns, 4 de desembre de 2017

S’HAN PARAT A PREGUNTAR-SE PERQUÈ LA GENT ES MOBILITZA AMB TANTA FE PER LA INDEPENDÈNCIA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 4 desembre 2017)

S’HAN PARAT A PREGUNTAR-SE PERQUÈ LA GENT ES MOBILITZA AMB TANTA FE PER LA INDEPENDÈNCIA?.- Només com a fenomen social, a la meva manera de veure, pagaria la pena que el govern central i els que li fan costat en defensa de la unitat d’Espanya, es prenguessin la molèstia d’analitzar objectivament les constants mobilitzacions ciutadanes dels darrers dies, en protesta per la repressió que, a l’empara d’un article de la Constitució aplicat a les palpentes - perquè no existia precedent -, el qual diuen que aturaran fins haver-se restablert “la normalitat”. En primer lloc, és clar, s’hauria de definir què s’entén per normal, de quina “normalitat” parlem, ja que si no hi ha d’acord en aquesta prèvia, malament resoldrem el problema de convivència. Si la gent surt al carrer pacíficament al primer crit, tantes vegades con faci falta; si una gentada es va citar dissabte a l’estadi Lluis Companys per participar en un concert que tenia per objectiu reivindicar la llibertat dels polítics presos i omplir la caixa de resistència per pagar fiances i multes que se’ls imposin arbitràriament; si demà desenes de milers de persones, gratant-se la butxaca i sacrificant-se durant hores en autocars incòmodes, faran cap al cor de les institucions europees per fer palès el seu suport al que consideren legítim president de Catalunya, hi deu haver alguna explicació més enllà de l’adoctrinament sectari.


Per tant, jo crec que en Rajoy i els seus socis no haurien de passar de llarg de pensar-hi amb una mica més de calma en les causes del desafecte, perquè si a totes aquestes persones no les han hipnotitzat ningú sinó que es mobilitzen voluntàriament perquè n’estan fartes de tant menyspreu i deslleialtat com se senten tractades per l’Estat, malgrat la important contribució catalana a la riquesa del país que els hi paga la festa, i de que el sentiment nacional dels catalans sigui trepitjat, escarnit i bescantat cada dos per tres, tenen mala peça al teler. I ja cal que es calcin perquè aquesta llaga no es tanca ni s’amoroseix a còpia de cullerots de xarop 155, ni fent empassar a l’ofés unes eleccions surrealistes convocades amb calçador, amb candidats que estiguin o no a la presó o a l’exili, pesa sobre el seu cap l’amenaça d’un judici sever i un càstig exemplar i desproporcionat. Quan la revolta pacífica d’una part de la societat - sinó majoritària, molt representativa -, s’alimenta de sentiments com l’amor propi ferit per constants provocacions i mostres de fatxenderia gratuïta dels que governen, és molt difícil d’esborrar el ressentiment per decret. Quan el mantra del “ni perdono ni oblido” s’estén tant com ara passa a Catalunya, si jo tingués l’autoritat crec que faria l’esforç de rebobinar la història de les relacions entre les dues parts en conflicte, per tal de comprovar si des de la meva posició de força no n’hagués fet un gra massa, collant tan fort que la convivència s’hagués trencat per tantes costures que els descosits fossin de mal recompondre, si no es en base a fer un vestit nou. El distanciament agre d'ahir a "Salvados" entre dos de les protagonistes principals de les parts enfrontades, palesa que ni una encaixada protocol·lària és possible ara per ara. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada