VISCA LA BONA GENT!.

VISCA LA BONA GENT!.- Un moviment de gospel – “Viva la gente” – feia forrolla els anys setanta, us en recordeu?. El seu missatge era fresc, engrescador, directe i planer: “esta mañana, de paseo, con la gente me encontré / al lechero, al cartero y al policía saludé, / detrás de las ventanas también reconocí / mucha gente que antes ni siquiera vi”. Encara sota els efectes de la trepidant Marató de TV3 d’ahir, un sincer Visca la Gent!, és l’exclamació que em surt del fons del cor en ser testimoni com tants altres del comportament solidari i en alguns casos gosaria inclús escriure èpic de tantes persones, arreu del territori, la majoria de les quals sense afany de protagonisme de cap mena més enllà de l’imprescindible per donar un cop de mà. Que malgrat tots els problemes que tenim sobre la teulada, les angoixes que no ens deixen clapar i les diferents maneres de pensar, tothom es bolqui a contribuir colze a colze per a una bona causa, vol dir que no tot està perdut mentre quedi tanta bona gent. Una gent que en el dia a dia, a simple vista, pot semblar egoista, individualista, atrafegada i competitiva, però que quan es toca a rebato cada any per la Marató, se’ls hi desvetllen la humanitat i la solidaritat més admirables. És possible que distrets per les preocupacions i absorbits pels maldecaps no trobin cada dia temps per pensar en els altres, però quan se’ls hi demana ser-hi – sigui per la Marató com per proveir el Banc d’Aliments -, prenen consciència de la seva condició de persones humanes i de que això de l’autosuficiència o l’aïllament sota la closca, és un mite que neix d'una visió superficial que nega l’evidència que mai els homes s’han sentit tan interdependents els uns dels altres com ara.

El vell clixé de l’home capaç de cuidar-se tot solet d’ell i de la seva família, sense esperar ni demanar ajuda de ningú, refiant-se en tot i pertot de la traça i la tecnologia, és una gran mentida, i milers de pàgines viscudes fan palès fins a quin punt és necessita que en moments difícils tinguis algú a prop que et prengui la mà. Tot i semblar que avui no pot ser, tenint en compte que som tan espavilats, hem d’admetre que no es pot donar un pas sense comptar amb els demés. En tots els aspectes i circumstàncies de la vida. Sense anar més lluny, en medicina mateix les antigues potingues tradicionals i casolanes han deixat pas als remeis industrials fruit de la recerca de molts científics, alguna d’aquesta recerca completada gràcies als recursos obtinguts durant la Marató; i la pràctica terapèutica o quirúrgica està tan parcel•lada que sense la col•laboració d’un fotimer d’especialistes seria impossible ni el diagnòstic ni la solució. I no diguem de tantes necessitats socials que per alleugerir-se requereixen que moltes persones empenyin plegades. Quan ens trobem davant una desgràcia natural o provocada ens adonem de la nostra fragilitat però també de que, en un moment donat, calen molts de braços, coratge i bons sentiments per superar els caos. I que per molta tecnologia revolucionària a l’abast, a l’hora de la veritat ens hem d’empassar l’orgull i refiar-nos de les persones, com aquestes que acudeixen als bancs de sang amb els braços estesos, disposats a deixar-se'n extraure tanta com calgui, sense preocupar-se de si la posaran a un de dretes o d’esquerres, a un moro o a un cristià.