PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous
30 de juny de 2016)
● LA INDEPENDÈNCIA DE
LONDRES.- Recordeu que l’endemà del Brexit, us vaig pronosticar que no calia
patir-hi, que no s’acabava el món i que tot plegat acabaria amb una
reconciliació dels fills pròdigs britànics, a la casa pairal de Brussel•les?
Doncs ja hi anem anant... Ara resulta que una bona part dels que varen votar
fotre el camp, quan s’han vist al carrer se n’estan penedint d’haver portat tan
lluny l’entremaliadura i els londinencs, amb l’alcalde fill d’immigrants al davant,
consideren proclamar una mena d’independència local. Sort de la tradicional
flegma dels britànics, perquè si això li passés a en Rajoy – que Madrid volgués
la secessió d'Espanya –, ja hauria fet sortir els tancs a la Castellana i el
Constitucional faria hores extres per excomunicar els mals espanyols. Però allà
no són de sortir de polleguera tan fàcilment, i tampoc són massa propensos al
joc de matar mosquits a canonades. Que Londres vol la independència? Doncs ja
en prendran nota i demà serà un altre dia. Molt al revés del president espanyol
– aquell que té retirada amb un viatjant de gra cuit, oi? -, que només de veure
que a la presidenta escocesa li feien la gara-gara els màxims representants de
la UE, li va tenir una crisi d’urticària fent una associació d’idees amb la Catalunya
farcida de mals espanyols.
Però els britànics no es
prenen les coses tan a la valenta, i encara que alguna vegada la caguen com amb
aquesta frivolitat del referèndum, en general saben reconèixer quan han ficat
la pota, i més o menys elegantment miren de quedar bé amb la vianda al plat,
escombrant tot el que poden cap a casa, que no en va varen ser un imperi.
Fixeu-vos si n’arriben a ser de reconsagrats que els dos principals
capdavanters de la revolta contra Europa, l’ultradretà Nigel Farace i el
conservador pèl-roig Johnson, s’han coronat de merda d’oca. El primer,
confessant que havia enredat els seus compatriotes assegurant que trencant
peres amb Brussel•les s’estalviarien cada setmana tres mil i escaig de lliures,
i el segon fent el dròpol a l’hora d’entomar la responsabilitat de postular-se
com a successor del primer ministre Cameron, a qui havia deixat com un drap
brut, malgrat ser de la mateixa parròquia. Aquí els nostres polítics la saben
llarga i són capaços de fer tots els papers de l’auca, però als britànics
deixeu-los anar que també es porten l’oli! Per aquesta raó em ratifico amb el
meu primer pronòstic de que tot s’arreglarà. Sense anar més lluny, com dimonis
volen que prosperi l’aprovació d’acollir-se a l’article 50 del reglament
comunitari – el que posa en marxa el rellotge de la desconnexió -, si resulta
que tres quartes parts de l’actual Parlament anglès no estan pel Brexit? Serà
per totes aquestes incongruències, pallassades i embarbussaments polítics que
el Regne Unit té al capdamunt una “graciosa” majestat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada