LA DARRERA ESTUPIDESA HUMANA: LA MISÈRIA CONVERTIDA EN RECLAM TURÍSTIC.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 14 de juliol de 2016)

● LA DARRERA ESTUPIDESA HUMANA: LA MISÈRIA CONVERTIDA EN RECLAM TURÍSTIC.- Mentre la majoria de turistes que visiten Lima, per exemple, passegen pel centre històric de Miraflores, comprant en els seus luxosos centres comercials i menjant als restaurants de moda, o van d'excursió per les ruïnes inques del Machu-Pichu, uns espavilats i agressius operadors turístics nord-americans, que es camuflen sota el paraigua anònim d'una societat - Shanty Town Tour -, estan promocionant circuits pels districtes més pobres de Llatinoamèrica, tibant els ramats de turistes com bens amb l'esquer de "veure la vida autèntica del país", endinsant-los per costerudes i estretes escalinates de barris superpoblats per contemplar un paisatge atapeït de misèria, concentrada en un caòtic entramat de barraques de nyigui-nyogui, construïdes sovint sobre deserts polsegosos a l’estiu o coberts de boira espessa a l’hivern. Els turistes paguen 45 euros per una passejada, amb guia nadiu inclòs, per entremig d’una població tan pobra que el més ric del barri marginal visitat ha de passar el mes només amb el doble d'ingressos del que costa el tiquet que paga el turista per un recorregut de tres hores, entre rates, abocadors poc edificants i flaires gens agradables. Els promotors d’aquesta parida turística, que en teoria hauria de fer vomitar a qualsevol persona decent, justifiquen la seva provocació empresarial com “una experiència antropològica” que permet als estrangers sentir emocions fortes, mentre que compren la col•laboració i la tolerància de les autoritats locals – algunes, progressistes radicals -, finançant amb les engrunes dels quantiosos beneficis del negoci d'ensenyar la misèria, quatre menjadors populars o algunes llars d’infants del tot insuficients per a les necessitats reals.

A la meva manera de veure, francament, lamento que aquesta iniciativa turística no tingui per objecte denunciar que la misèria és la conseqüència principal de l’endèmica mala distribució de la riquesa, i de que la majoria de diners són produïts i consumits per un nombre insignificant de persones, mentre que la majoria de la població és fot de gana en barris marginals de les grans ciutats. Un dels reclams del circuits de la misèria els valora positivament com a exponents de la “cultura autòctona”. Com poden qualificar de mostra “cultural” les bosses de misèria? Però el més depriment i descoratjador de l’experiència és que no només els turistes no fan el buit als organitzadors, sinó que els propis autòctons estan encantats de la vida d'estar exposats cada dia a l’aparador quan passa la processó de morbosos visitants, sobretot si de tant en tant cau xavalla a canvi de tastar, fotografiar o endur-se’n algun producte típic de l'artesania de la supervivència. Qui sap quants d’aquests turistes malaltissos no veuen estimulada la seva autoestima com a ciutadans del primer món, comprovant que hi ha tants de miserables escampats per la resta de mons, on la gent es podreix en vida sota un cel que sembla deixat de la mà de Déu i dels governants, que venen els ciutadans més esparracs als especuladors i voyeurs, per un escàs plat de llenties.