A LA TERTULIA DE LA BARBERIA, PER UNA VEGADA NO S’HA PARLAT DE FUTBOL SINÓ D’INDEPENDÈNCIA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 27 de juliol de 2016)

● A LA TERTULIA DE LA BARBERIA, PER UNA VEGADA NO S’HA PARLAT DE FUTBOL SINÓ D’INDEPENDÈNCIA.- Feia temps que la clientela de barberia no estava tan animada parlant d’alguna cosa que no tingués a veure amb la pilota, sobretot per part dels partidaris del Barça i els del Madrid, que a la barberia del Manel són majoria, si bé els del Barça tenen la llengua més esmolada. Però fora de la pilota, les tertúlies que el propi Manel atia, qui sap si enyorant les d'anys enrere, en l’època del seu pare, quan eren necessaris tres barbers per servir, no s’escalfen. Jo sempre n'he sigut un fan de les tertúlies, i quan era jove i començaven a despuntar-me les inquietuds periodístiques, a Figueres, em delia per les que es feien a can Canet, el llibreter de la Rambla; al bar d’en Baldomero Salabert, davant per davant de can Canet, que freqüentaven artistes i escriptors; i la que animava el savi Alexandre Deulofeu, al darrera de la seva farmàcia de la plaça de la Palmera. Però era massa jove i amb poc pedigrí encara per ser-hi convidat, i em conformava amb la més modesta que s’engrescava a la barberia d’en Joan, a tocar del carrer de sant Roc, on aquell personatge un pèl misteriós quan no tallava cabells feia titelles per a la mainada... Per tots aquests antecedents, la barberia d’en Manel, sempre m’havia cridat l’atenció en veure-la plena de gent que esperava tanda, i per la fama que tenien les seves tertúlies espontànies en una ciutat on no abundaven massa expansions d'aquesta mena, fins que un dia em vaig atrevir a entrar-hi. Naturalment, només es parlava de futbol i algunes vegades de toros, perquè hi anaven a pelar-se alguns de la penya local. Però de política ni mitja paraula, i no pas perquè el pare d’en Manel s’avergonyís de les seves idees, sinó perquè no tenia ganes de complicar-se la vida. I el seu fill ha continuat la costum, però si algun client un dia treu el tema, ell no es fa el ronsa de seguir-li la beta mentre no s’esveri el galliner. Doncs, vet-aquí que la darrera vegada que vaig anar-me a arreglar el clatell es discutia de la independència catalana.

Quan hi vaig entrar, la discussió ja estava en dansa i no se pas qui l’havia començat, si el que defensava aferrissadament el dret dels catalans a decidir o el que li portava la contraria, però el debat estava servit i tant els tres clients que s’esperaven com en Manel i el seu ajudant el seguien sense gosar intervenir-hi. Jo tampoc, francament, vaig gosar ficar-hi cullerada, però no per mandra sinó perquè em va cridar l’atenció que un canvi d’impressions que segons com podia acabar com el rosari de l’aurora, s’estava encarrilant sense estirabots ni ciris trencats. El que no era tan de la ceba em va deixar parat amb un argumentari que jo no hagués expressat més bé, i que li hauria comprat sense regatejar massa. Us en faig un resum el més fidel possible: -“Jo serè independentista si percebo que la majoria dels catalans ho són. Què vull dir amb la majoria? Doncs mira, a partir d’un seixanta per cent de tres quartes parts de la població, ja m’estaria bé. Però mentre la cosa es mogui sobre el canto d’un duro, no ho veig clar... Creus de veritat que no guanyant de carrer podeu declarar la independència, sense que acabem enmig d’un joc d’hòsties? O és que l’altre cinquanta per cent que estigui en contra no pinta res? Creu-me, us ho heu de fer mirar, perquè amb la vostra impaciència esteu espantant molta gent que voldria engegar Espanya a prendre pel sac però no a qualsevol preu, oimés amb perill de prendre-hi mal... I no posis aquesta cara, que d’aquests catalans disposats a donar el pas sobre segur n’hi ha més dels que et penses, però us els heu de guanyar. I ara et diré una cosa que encara potser et sorprendrà més: no només espanta que vulgueu córrer massa, tampoc ajuden les baralles entre els que en teoria tenen que guiar aquesta travessa pel desert. Jo et seré franc, si la futura Catalunya independent ha d’estar liderada o condicionada per aquests quatre arreplegats de la CUP, o pels hereus dels que ens han arruïnat la classe mitjana de la que depèn la recuperació econòmica a còpia d’omplir-se les butxaques, a mi que no m’hi busquin. I com jo, hi ha molta gent que opina igual, pen-s’hi”... El debat el va estroncar el canvi de clients a la cadira del barber, però em sembla que el discurs que acabava de sentir va fer forat. Fins i tot en Manel, que no es mulla mai perquè el seu pare li va ensenyar que als clients sempre se'ls ha d’escoltar, però sense prendre partit en favor de cap, “perquè tots t’ajuden a fer bullir l’olla”, mentre aquell parlava anava fent que si amb el cap.