EUROPA NO ENS MULTARÀ, PERÒ ENS ESCORXARÀ A TIRES.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 29 de juliol de 2016)

● EUROPA NO ENS MULTARÀ, PERÒ ENS ESCORXARÀ A TIRES.- Si és veritat que qui t’estima et fa plorar, la senyora Merkel i companyia no hi ha dubte que ens estimen de debò, als pobres “sudaques” d’Europa (Grècia, Espanya, Portugal, Itàlia...). Després de posar-nos a dieta durant cinc anys i escaig, ara es despengen dient que no treure’m el ventre de penes fins que ens aprimem una mica més. La qüestió és saber si aguantarem massa temps a base de purgues i de dieta tova. Sobretot considerant que la primera condició per superar qualsevol mena de crisi consisteix en no perdre l’esperança de sortir-se’n, i les periòdiques homilies calvinistes de la senyora Merkel predicant austeritat i disciplina pressupostaria no ajuden, francament, a combatre el derrotisme d'aquells a qui només se’ls hi deixa l’opció de parar la mà, resignats a viure de les engrunes de la taula dels poderosos, o de tirar pel camí del mig a la desesperada, com han fet els britànics. L’Europa de l’euro se’ns va vendre com la casa comuna dels europeus, on el benestar i la igualtat d’oportunitats serien exemplars. Vint-i-cinc anys després, resulta que tots dos somnis s’han fet aiguapoll i cada dia que passa es reforcen més les diferències entre els ciutadans rics del nord i els ciutadans pelacanyes del sud. I en quan a la solidaritat, millor no parlar-ne després que els socis rics puguin finançar-se el creixement a cost zero i els socis pelacanyes hagin d’entrampar-se fins a les celles amb els bancs dels rics, per arribar a fi de mes.

A la meva manera de veure, si el recel del nord envers el sud es limités a la desconfiança de la gent austera i estalviadora del nord envers la gent del sud, amb fama de carallots i de tenir les mans foradades, encara estaria justificada la prevenció si no fos que fins fa quatre dies, com aquell que diu, els del nord temptaven els del sud a assemblar-se a ells, finançant-los a tremuja tots els capricis i negocis per estrafolaris o poc fonamentats que fossin, a canvi de folrar-se amb els interessos suculents dels seus préstecs. Tothom hi sortia guanyant en principi amb aquests tractes; però quan va arribar l’hora de tornar el que el sud havia manllevat al nord, i aquells no pogueren sortir-se’n perquè ningú els havia ensenyat a estalviar sinó només a gastar, van començar les corredisses. Ara bé, tampoc va acabar en drama gràcies a que els “generosos mecenes” del nord varen refinançar el deute dels malgirbats del sud, cobrant-se a preu d’or el favor. Fins que un bon dia algú va dir prou!, alarmat per la bombolla que s’anava inflant perillosament, i quan va esclatar va esquitxar a tort i a dret. I els del sud, que vivien tan feliços de manlleu, es veieren entre l’espasa i la paret davant d’un deute tan feixuc, del qual amb prou feines podien pagar ni els interessos, i com que ningú els volia fiar, els mateixos que els tenien agafats per les pilotes s’oferiren per a “rescatar-los”, que és la manera fina de dir que "a collar-los" una mica més. Ara, per afavorir la investidura de l’amic Mariano han perdonat a Espanya la multa que ens estava a punt de caure per capsigranys, però ja ens espera un paquet de “retallades” que ens deixaran baldats. Com diu aquell, si no paguem el deute amb diners, ho farem amb dinades. Però com sempre pagarem la festa els mateixos, mentre no en fem una de grossa i ens plantem de veritat.