QUE TOT PENGI D’UN FIL, US TREU LA SON O TANT SE US EN DONA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 7 de juliol de 2016)

● QUE TOT PENGI D’UN FIL, US TREU LA SON O TANT SE US EN DONA?.- Francament, jo fins fa poc deia que calia aprendre a passar-ne de segons quines pors, per a no tornar-nos aprensius i aculats per una basarda crònica. Una de les raons que proposava per superar els moments baixos era que si ho pensem bé, al món passen moltes menys desgràcies de les que potencialment podrien esclatar, i que no tots els fils que estan a punt de petar acaben fent la guitza i, per tant, alguna cosa es feia bé. Així pensava no fa pas gaire, però m’estic adonant que el problema d’aquest món no és que hi hagi massa coses que pengen de fils, en muntatges de nyigui-nyogui, sinó que molta de la gent que mou els fils no té el cap gaire ben moblat i, sobretot, que n'hi ha uns quants dels que depèn el destí d’un país, d’una institució o d’una família, que són uns vertaders animals, per no dir bèsties depredadores. I no parlo només per exemples de casa nostra, per desgràcia els noticiaris d’arreu del món van plens de fets i de decisions que posen en perill globalment des de l’estabilitat política, econòmica o mediambiental, fins a la mateixa autoestima dels ciutadans en tant que  persones humanes.

Sense anar més lluny, avui l’actualitat es fa ressò de l’enèsim assassinat d’homes de raça negra per part de policies de raça blanca, a Nord-Amèrica, fets que encendran odis i disturbis; de la ranera de la mort i la misèria que no para d’escoltar-se nit i dia als camps de concentració de refugiats, en espera de ser acollits per una Europa sorda i desunida que no en vol ni sentir a parlar de quotes d’immigrants; de la massacre quotidiana de civils a l’Orient Mitjà, en mans de botxins suïcides manipulats per clergues i pels interessos dels que no volen que les guerres acabin mai, perquè el seu negoci són les bombes, els míssils i les mines; de l’imparable fabricació de moda falsificada amb la qual s’inunden els mercats il•legals dedicats al consum turístic a l’engròs, perquè s’entretinguin  esclaus que malviuen pendents de la manta que arrosseguen a l’espatlla i que sempre són l’ase dels cops, mentre els explotadors es reparteixen els beneficis de tant en tant, potser asseguts a la taula d’algun restaurant del Port Vell, sense que ningú faci escarafalls... Hi ha tantes coses que pengen d’un fil que potser sí que no paga la pena de posar-se pedres al fetge, malgrat en una altra moment abominaria d’aquesta actitud perquè fa tuf de fatalisme i que mai de la vida ens hi hem de deixar arrossegar pel pessimisme. Però avui ja no sé ben bé què dir ni que pensar...

A la meva manera de veure, i això és el que em deu trasbalsar especialment, quan en un país top penja d’un fil, i a més hi ha gent que maquina per empitjorar la convivència, es troba a faltar la figura indispensable d’un àrbitre institucional, neutral i amb autoritat moral com aquell Pertini de la república italiana, per rebaixar tensions i pactar espais de treva, trobada i reflexió assenyada, lluny de postures apocalíptiques. Aquesta figura, en els litigis constants i creixents entre Espanya i Catalunya per exemple, es troba a faltar molt; el problema és que la figura del cap d’Estat està devaluada per la manca d’experiència i de tradició moderadora, però sobretot perquè la pròpia institució monàrquica no gaudeix del suport que tindria, francament, si la definició de l’Estat hagués estat consensuada entre la ciutadania, sense martingales, jocs de mans i sorolls de sables. Quan tantes coses pengen d’un fil, no s’hi val a badar i en aquest cony de país, sobretot, hi ha massa badocs caçant mosques, i com deia un mestre murri del meu Institut Ramon Muntaner, a Figueres, dels badocs en surten les carbasses.