LA MEVA VEÏNA BERTA ESTÀ ENCANTADA FENT DE CANGUR D’UN PEIX.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 31 de juliol de 2016)

● LA MEVA VEÏNA BERTA ESTÀ ENCANTADA FENT DE CANGUR D’UN PEIX.- De tant en tant truco a casa de la veïna del sisè, la Berta, per saber com se troba i si li falta de res: em sembla que em pertoca com a president de l’escala. Berta és una velleta de vés a saber quants anys, perquè mai t’ho dirà, que viu sola perquè vol, si te l’escoltes a ella, però en realitat perquè no té cap altre remei: de parents ni amics res de res; si li’n queden la deuen engegar tot sovint a dida degut al seu caràcter sorrut i picallós. Si sabés que li acabo de dir “velleta”, no m’ho perdonaria pas i ja em tancaria la porta als morros per sempre més. Però com que no ho sabrà mai, m’ha rebut manyaga com sempre, només que avui m’ha fet entrar al pis, tota misteriosa: “passa, passa que tinc dispesers” – m’ha dit. M’esperava qualsevol cosa, menys trobar-me una peixera damunt de la tauleta rodona que té davant de la tele. Aleshores m’ha explicat que és la mascota dels veïns de replà, que li han deixat perquè els hi cuidi mentre estaran fora uns quants dies de vacances. “Li farà companyia” – li han dit, en demanar-li el favor.

M’he quedat parat perquè jo més aviat no sóc de mascotes, però és que a un peix, francament, encara li veig menys la gràcia. En canvi la Berta està encantada de la vida, és com si li haguessin tret de sobre un grapat d’anys: “ara tinc obligacions” - m’ha assegurat tota seriosa. Carai, quina feinada! - he pensat jo, quan m’ha dit que només li ha d’afegir a l’aigua de la peixera un grapadet de pinso cada matí. M’ha explicat amb pèls i senyals com ha canviat la seva rutina, des que fa quatre dies té el dispeser. Fins i tot no es mira tant la tele, pendent de les magarrufes del coi de peix. “Tot plegat, s’infla majestuós i em saluda” – m’ha informat. Li volia explicar que es tracta d’un simple efecte òptic, però m’ha semblat cruel trencar-li el plat bonic. Ella, que mai havia volgut tenir cap animal de companyia per estalviar-se de veure’ls morir, ara està penjada com una figaflor d’aquest peix rellogat. Tant n’està, que ja pensa anar-se’n a comprar un d’igual, quan els veïns tornin. Ja veieu que a part de la política, pilota i xafarderies dels famosos, la vida també està plena de petites històries insignificants, d’estar per casa, que són la sal i pebre de moltes rutines carregoses, i mereixedores d’una reflexió. Qui sap si els polítics i manaires tutti quanti s’asseguessin de tant en tant a encantar-se, per exemple, davant un peix, retrobarien la serenitat per resoldre sense crispacions ni estrès la merda de crisi amb la qual fa mesos ens estan complicant la vida a tots plegats.