MENTRE ES PREDIQUI QUE MORIR MATANT OBRE LES PORTES DEL CEL, HO TENIM PELUT.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 16 de juliol de 2016)

● MENTRE ES PREDIQUI QUE MORIR MATANT OBRE LES PORTES DEL CEL, HO TENIM PELUT.- Ja hi podem córrer a barrar fronteres i a posar l’exercit a patrullar pels carrers, que mentre tota una sèrie de fanàtics – no sempre morts de gana, però sí ressentits -, estiguin disposats a guanyar-se el cel suïcidant-se, matant quantes més persones puguin d’una sola tacada, la societat té les de perdre. I malgrat les paraules, amenaces i promeses dels polítics de que hi posaran remei, la nostra indefensió es fa palesa a cada cantonada, perquè ni per molts escorcolls preventius que es facin, ni per molta repressió de llibertats que es legisli, es podrà impedir que un botxí d’infidels es cregui que té una missió divina per complir, i des de la més discreta soledat o en poca companyia es preparin per fer esclatar la caixa dels trons enmig d’una multitud. I ho tenim pelut perquè la solució no passa per posar el dit a l’ull a tots els que s’han criat, mamant una cultura i una religió diferent de la nostra. Aquesta selecció prèvia de l’enemic, ni que fos possible retòricament parlant, tampoc donaria cap resultat pràctic i a més a més seria una injustícia perquè cadascú és com és i cada casa un món. I com a tot arreu, hi ha gent bona i gent malvada.

A la meva manera de veure, doncs, el problema és que determinada gent és torni radical i que arribi a interioritzar tant l’odi a uns suposats repressors, com la voluntat de sacrificar-se per alliberar o venjar els seus “germans”, sobretot si el premi és el cel i sopar amb Al•là, en una taula servida per hurís. Contra aquesta llei de terrorisme no s’hi valen les defenses convencionals, per tant caldria aprofundir mes en l’arrel del problema i no tenir contemplacions per aplicar solucions de més calat que les simplement repressives, eliminant les bosses de pobresa entre immigrants, garantint de veritat la integració dels nouvinguts a la nostra societat, començant per assegurar-los l’accés a un lloc de treball digne que els permeti guanyar-se la vida, mantenir una família i disposar d’una casa normal, sense haver de viure de la solidaritat. Esclar que per aplicar totes aquestes mesures ja s’arriba tard, perquè quan s’obrien de bat a bat les portes dels immigrants perquè campessin pel seu compte, enlloc d’impedir que fugissin dels seus països dotant-los de recursos per guanyar-se la vida allà, Occident s’estava cavant la tomba de la inseguretat i dels conflictes perpetus. Per tant, una bona tanda de reflexions sobre aquesta qüestió s’hauria d’obrir ràpidament a tota Europa, en comptes de perdre el temps en picabaralles polítiques de tan curta volada que no porten enlloc més que a omplir-se les butxaques. Que parin d’una vegada les guerres, reconstrueixin les zones desbastades, en tots els sentits, perquè no només s'hi pugui viure dignament als països d'origen, sinó també treballar. I si s’ha d’empresonar algú, mentrestant, o fins i tot tallar algun cap, que sigui als mafiosos que estan vivint d’explotar la misèria dels desgraciats i als que els hi escalfen les braguetes des d’algunes trones.