NOMÉS ENS FALTARIA UN DONALD TRUMP AL TIMÓ D’AMÈRICA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 15 de juliol de 2016)

● NOMÉS ENS FALTARIA UN DONALD TRUMP AL TIMÓ D’AMÈRICA.- El nord-americà republicà candidat a dirigir la poderosa i orgullosa nació especialista en ficar el nas a totes les cuines del món, és la fotocopia més comprometedora i esperpèntica del capitalisme sense escrúpols que ens ha portat a un cul de sac. Per molt que s’entesti a explicar que és molt sà per a l’economia global, que els que tenen més diners en facin encara més, i que als seus guanys se’ls hi apliqui una taxa considerablement inferior a la que tributem els pelacanyes; aquests no entendrem mai que les rendes de quatre rals suportin una queixalada fiscal molt més considerable que quina fa pessigolles a les rendes milionàries. No va a missa l’excusa que s’ha de tractar millor les grans fortunes, per la simple raó que, en números absoluts, deixen més diners a la caixa, que no pas un regiment de poca-robes. L’única regla de joc que faria respectable el capitalisme seria que sota la seva capa o a l’empara de les seves faldilles, tothom contribuís progressivament al benestar general, en funció del patrimoni real. A partir d’aquí, potser no hi hauria res a dir sobre com cadascú se les guanyi o se les gasti, les peles.

A la meva manera de veure, de la mateixa manera que no es pot mesurar tothom pel mateix raser, tampoc no són del tot certes algunes maldats que es fan córrer sense pensar massa: per exemple, que ningú es fa ric treballant. El que passa és que en l’arrel de certes consideracions pejoratives hi ha una doble i lamentable confusió, una de caire semàntic i l’altra de caire moral: es confon massa sovint “fer-se ric” amb “guanyar-se la vida” i “treballar” amb “especular”. Hi ha molta gent que només treballant sí que s’ha guanyat i es guanya honradament la vida, com també hi ha un grapat considerable de paios com en Trump, que especulant s’han fet la barba d’or, fins i tot o sobretot en temps de crisi, que arrepleguen més quartos dels que necessiten i poden gastar en viure simplement bé. Però el joc dels disbarats que defensa el candidat Trump, en la mateixa línia que d’altres ideòlegs descarats dels interessos capitalistes purs i durs, rau en que després de quatre anys de l’enfonsament de l’especulació organitzada que gairebé va col•lapsar el sistema financer internacional, es continuen injectant a tremuja diners dels contribuents pelacanyes per mantenir una banca, la regeneració de la qual no es nota per enlloc ja que només fa falta que bufi una mica de tramuntana forta, per fer trontollar les seves parets com si fossin de paper. I per mostra només un botó: la guardiola dels pensionistes espanyols no estaria a la quarta pregunta, si en Rajoy no s’hagués gastat una fortuna per salvar Bankia i d'altres cosines germanes, sense que ni una engruna dels benèfics que ens passen per la cara els nous gestors d'aquestes entitats ressuscitades torni a la guardiola dels encantats, sinó que s’escola a la butxaca dels pobrets accionistes.