QUAN ELS CORRUPTES NO EREN CORRUPTES, SINÓ QUE NOMÉS ES DEIXAVEN ESTIMAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (diumenge 10 de juliol de 2016)

● QUAN ELS CORRUPTES NO EREN CORRUPTES, SINÓ QUE NOMÉS ES DEIXAVEN ESTIMAR.- No sempre els que remenaven poques o moltes cireres queien en la temptació de deixar-se corrompre a l'engròs; hi va haver un temps, al principi de la transició a la democràcia des de la dictadura, que simplement molts es “deixaven estimar”. Encara que estigués lleig posar-s’hi bé a l’hora de “cobrar-se” favors, almenys s’havien superat les fastigoses costums heretades del “dret de cuixa” feudal, que sense cap escrúpol practicaven funcionaris i polítics durant la dic-tadura; uns perquè guanyaven tan poc que tenien de fer-se un sobresou en metàl•lic o en espècies, i els altres perquè tothom sabia que qualsevol cop de mà tenia un preu; sobretot perquè sense cops de mà ben donats per part de les persones adequades, era molt difícil esquivar tots els trencacolls burocràtics per escalar posicions en la societat franquista. Em preguntareu, potser, quina era la diferència entre corrupció i estimació. Doncs mireu, us posaré un exemple pràctic: el secretari particular d’un delegat provincial de Ministeri de Treball que feia saber als que li demanaven audiència amb el seu cap, que disposava d’una impremta per fer-se càrrec de tot tipus d’impresos industrials i comercials, era un simple corrupte; mentre que l’inspector que quan arribava Nadal donava l’adreça d'una casa de la seva dona, perquè si volien donar-li “l’aguinaldo” no el posessin a ell en un compromís, era "deixar-se estimar". I no us penséssiu que són exemples posats a la babalà: jo mateix en sóc testimoni de que “bones peces” com les descrites existien, amb l’agreujant que l’inspector de la faula podria haver militat a l’esquerra radical i, quan es va moderar, convertir-se en un gall de la cort d’en Felipe González i l'Alfonso Guerra. I no us esparvereu, que de gent influent que es deixava estimar ni havia a tots els nivells: jo mateix vaig “patir” les ànsies de “carinyo” d’un magistrat d’execucions de deutes a la Seguretat Social, que per agrair-me la “generositat” de l'empresa que representava, l’expedient de morositat enlloc d’estat damunt la taula a punt de tramitar-se, l’enfilava dalt el prestatge més alt de l'oficina, on dormia el son de les marmotes. (D’aquest magistrat en va parlar “Interviu” en el seu moment, però les acusacions li varen relliscar i continuà exercint i deixant-se estimar). Tot plegat, ja ha prescit amb escreix com a delicte, per tant cap dels que “es deixaven estimar” ha de patir per res, i els corruptes encara menys, però parlar-ne serveix almenys per a no oblidar que això de la corrupció ve de lluny i que “deixar-se estimar” repetidament, porta per mal camí.

A la meva manera de veure, aleshores com ara, succeïa l’estrany fenomen que qui no volia ser estimat era vist com una mena de tocat del bolet. També us ho il•lustraré amb exemples pràctics, viscuts en primera persona. En l’empresa on treballava com a director de recursos humans – allavonces se’n deia simplement “cap de personal” -, per circumstàncies que no venen al cas se’m va afegir temporalment a les meves competències la de controlar les compres del departament de manteniment. L’empresa era molt important i treballava les 24 hores, de manera que el moviment de compres tenia molt de pes en la despesa general. Quan va arribar el primer Nadal fent de responsable de signar les comandes, em varen ploure a casa “paquets” de proveïdors que em volien demostrar la seva estimació incondicional. Com que he estat sempre un tiquis-miquis a l'hora de parar la mà i així m'ha anat, per ètica vaig tornar des del primer al darrer “obsequi per res". Home, "per res" no, li vaig comentar a la meva dona, que s’estranyava de que em fes l’estret, quan sabia que d’altres coneguts no tenien tants escrúpols i tiraven més de beta. Però jo em temia que l’acceptació del “paquet” suposava un tracte de favor en potencia i només de pensar-hi em posava nerviós. Perquè “deixar-se estimar” consisteix en això: en convertir-te en deutor d’un favor que et poden requerir en qualsevol moment. Per tant, quan es parla de corrupció no estem parlant de grans desfalcs sinó també de petits tràfecs d’influències que, en la majoria de les vegades, no treuen a qui s’hi emmerda de cap apuro ni li solucionen la vida, però li condicionen per sempre més la capacitat d’engegar a dida qui t’ha estimat una o vàries vegades i es vol cobrar el favor amb interessos. La corrupció comença per una cosa tan simple com “deixar-te estimar”, i tothom hi pot caure.