LES VERITATS I LES AMISTATS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 12 de juliol de 2016)

● LES VERITATS I LES AMISTATS.- Cantant les veritats diuen que es perden les amistats, però a la meva manera de veure, les amistats que superen aquesta prova del nou queden més enfortides que mai. I és que el millor amic seria aquell que et fa adonar dels desencerts, a temps de no enganxar-t’hi els dits, o per evitar-te fer el ridícul. Però quants acceptem que se’ns porti la contraria, o quants ens atrevim a trencar plats bonics al nostre millor amic? El més freqüent és que s’engegui a dida el poca-solta que trenca les oracions, malgrat a la llarga i amb la boca petita se li hagi de donar la raó, qui sap si quan ja no serveixi de res. I si l’incordi es tracta d’un amic molt amic, a sobre potser tenim la barra de retreure-li que un amic de debò no fa aquestes marranades. Per aquesta raó, la gent s’ho pensa dues vegades abans de badar boca: la crítica, encara que sigui constructiva, no sol caure bé, i en els cercles propers a allò que es coneix en societat com establishment, fins i tot es considera un detall de mal gust, de poca educació, de manca de "classe", vaja. I el que és pitjor: hi ha prepotents que s’hi abonen amorrant el perepunyetes que no té pèls a la llengua, amb l'excusa qui no està amb mi, està en contra meva.

Aleshores, què fem? Cridem l’atenció al que desbarra, per molt bon amic que sigui, o mirem cap a una altra banda? Si en la vida privada ja es prou fotut respondre la pregunta, en la vida política és preocupant que es faci costat per pura conveniència a esgarriacries o capsigranys que els hi costa caure del burro si algú no els dóna una empenta desinteressada. Això ens porta de cap a la pregunta més emprenyadora: qui actua pitjor, el covard que es mossega la llengua per a no fastiguejar i exposar-se a pagar amb un clatellot el peatge de la sinceritat, o el cregut que no suporta, ni del seu millor amic, que li faci notar que pixa fora de test? Jo ho tinc clar: la por guarda la vinya i per pura basarda a ser tingut per cap d’esquila, molts prefereixen curar-se en salut i empassar-se el que pensen. La qüestió és si les poques amistats que es guanyen i fidelitzen dient la veritat, compensen els molts suports de poderoses que es perden sent sincer. I com que la resposta és prou evident, serà aquesta la raó que explica que hi hagi tants assessors ineptes i llagoters, tallant el bacallà en llocs de màxima responsabilitat? Perquè no hi hagi dubte, per la part que em pertoca en vantar-me que al blog “A la meva manera de veure” es procura escriure les reflexions netes de pols i de palla, en una recent entrevista que m’han fet a la revista “El Pou de la gallina”, de Manresa, puntualitzo un principi que no penso trair mai: “estaríem frescos que a la meva edat no pogués dir les coses pel seu nom”.