RELOG NO MARQUES LAS HORAS...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 29 de juny de 2016)

● RELOG NO MARQUES LAS HORAS...- A vegades, no voldríeu que el temps s’aturés, que el rellotge sense parar de marcar els minuts i els segons mai arribés a tocar les hores? No cal que dissimuleu, tots hem experimentat sensacions semblants quan ens ho estem passant bé, es clar. Però no sempre aquest desig tan humà de perllongar els moments plàcids, respon al benestar i felicitat que experimentem en un moment donat, sinó que massa sovint per no dir sempre, al darrera del bolero hi treu el nas la basarda pel que ens espera després d’una estona relaxada, sense complicacions ni sobresalts. D’alguna manera, aquell principi filosòfic que li atribueixen a Horaci - aprofita cada segon del temps de cada dia, com si sigues el darrer de la teva vida -, que ha fet forrolla embolicat amb paper fi de la marca “carpe diem”, cada cop tempta més gent i, en el fons, ajuda a trascolar els trencacolls habituals i a pair més d’una putada inesperada. Passem-s-ho bé, doncs, mentre duri la festa, que per plorar ja tindrem temps de sobres! És normal que la lletra del cèlebre bolero ens remogui els desitjos somorts d’estabilitat, lluny del patiment físic o d’esperit; però seria malaltís adormim-nos enmig d’aquest núvol transitori de bonança, perquè quan ens despertem del somni la patacada ens constarà d'oblidar-la. I, per desgràcia, sempre el núvol passa i ens abandona, perquè la vida no és res més que la suma de bons i mals moments.

A la meva manera de veure, doncs, en la mesura en que aprenguem a administrar aquests diferents moments serem feliços del tot. No té cap mèrit somriure quan tot són flors i violes, també s’ha de fer bona cara quan tot sembla que s'ha girat. Francament, penso que una persona demostra que és d’una sola peça, quan li van maldades i no s’arronsa ni es dóna per vençut, sinó que se supera amb iniciativa i, si convé, treien forces de flaquesa per tirar endavant. Tots voldríem aturar les brusques del rellotge quan estem a la glòria, i que es tornessin boges quan s’està a l’infern; però el rellotge és inexorable, i tant si estem encantats de la vida com traient foc pels queixals, les hores cauen puntuals i, com la mort, no fan diferències entre rics i pobres en diners, ja que en aquesta qüestió d’entomar la vida com es presenta l’únic capital que compta per triomfar és la serenitat i la fortalesa d’esperit, que no té res a veure amb la resignació cristiana, oferint les penes per a les missions com ens ensenyava la capellanada en temps reculats. Refugiar-se en el bolero és de nostàlgics; assaborir totes les hores petin com petin, perquè de cada circumstància de la vida se li pot treure el suc i el bruc que es vulgui, es cosa de valents. La pena és que poques vegades es considera que sigui una persona d’èxit la que les passa magres i, en canvi, els reconeixements i els premis solen caure del cantó dels que totes els hi ponen. Però, no ho dubteu pas, el mèrit és dels altres, dels que passen de boleros i prefereixen els valsos o fins i tot un bon rock and roll, ja que com deia el meu avi: la vida és un gran envelat on es toquen musiques de tota mena, perquè tothom pugui ballar com li vingui de gust, i els que no sàpiguen o no puguin ballar, sempre poden participar de l'alegria dels altres si convé xiulant, que ja seria el súmmum de la grandesa humana: ser feliç perquè els que t’envolten són feliços.