EN MARIANO I EN PEDRO, FAN MÉS NOSA QUE SERVEI PER BASTIR UN GOVERN ESTABLE.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dissabte 30 de juliol de 2016)

● EN MARIANO I EN PEDRO, FAN MÉS NOSA QUE SERVEI PER BASTIR UN GOVERN ESTABLE.- Els que pensen, des de Catalunya, que tant se’ns en fot si Espanya té o no govern convindria que s’ho fessin mirar, perquè des de cap punt de vista convé - i als independentistes, menys que a ningú -, que l’Estat no estigui en condicions de negociar amb el cap fred i amb autoritat moral suficient per imposar-se als més fanàtics jacobins de la seva parròquia, per justificar els pactes imprescindibles per resoldre d’una vegada la històrica insatisfacció catalana, cansada de ser l’ase dels cops. Acabades les còmodes majories absolutes, la governabilitat depèn de la capacitat d’arribar a consensos i enteses sobre les prioritats de govern, encaixant amb paciència un full de ruta a partir de les coincidències programàtiques dels partits. I per aquesta delicada feina, francament, ni en Rajoy té aptituds ni en Sánchez dóna la talla. Per tant seria molt assenyat que, agafadets de la mà o cadascú pel seu compte, aquests actors fessin mutis i deixessin lliure l’escenari per a nous comediants.

El capteniment d’en Mariano no solament no convida a mantenir amb ell una conversa pragmàtica i concreta, sobretot sense prejudicis ni amenaces, sobre quantes qüestions calgui, sinó que la seva imatge de viatjant de gra cuit - ja ho he avisat infinitat de vegades -, el desacredita també com a interlocutor creïble i respectable en els fòrums internacionals en que s’ha de moure un president de govern, fòrums als quals no et pots presentar amb un intèrpret a la motxilla perquè has tingut mandra d'aprendre idiomes. Aquesta qüestió del domini d’idiomes no és un detall menor per algú amb ínfules d’estadista, podeu estar-ne convençuts. Qui sap si per això, a tall de conya a en Rajoy se’l comença a conèixer pels passadissos de Brussel·les com “Marianico el corto”. Però tampoc la trista figura de perdedor que encarna en Pedro, constantment mirant de cua d’ull la seva esquena per por que si bada l’apunyalaran des de la seva mateixa tropa, fa llevada ja que el desqualifica com a líder sòlid, assentat i soci de confiança per emprendre cap negoci. Per tant, tots dos polítics fan nosa, i estaria bé que fessin un pas al costat o enrere i deixessin provar a altres no tan dogmàtics.

A la meva manera de veure, si no s’investeix quan més aviat millor un president capaç de bastir un govern fort per entomar els problemes domèstics pendents – la corrupció generalitzada a tot drap; el nyap d’una llei electoral caducada; apaivagar la rebel•lió als territoris històrics; motivar la inversió i l’emprenedoria per crear llocs de treball i acabar amb les bosses de pobresa; aturar el desballestament de la classe mitjana, el col•lapse de la sanitat pública i la vergonya d’una educació basada en plans d’estudi sectaris; garantir les pensions... -, i de ser pres en serio pels socis europeus com a company de viatge solvent, aquest país del que encara formem part farà un pet com un gla i Catalunya, encara que alguns especulen amb la bestiesa que tot allò que perjudica Espanya és bo per als nostres interessos secessionistes, es fotrà una clatellada de campionat que de rebot ens estabornirà. Clatellada que d’acord amb la llei de l’embut, acabarà repercutint sobre els que ja tenim el cul escaldat després de tants desenganys.