CIENTÍFICAMENT DEMOSTRAT L’EFECTE “MALA SORT”

Quan tenim coneixement de que un parent, un amic o un simple conegut ha arreplegat un càncer, exclamem: quina mala sort! És gairebé una reacció espontània i subconscient, però des de fa quatre dies hem aprés que el factor principal per desenvolupar un “mal dolent” no són els hàbits de vida, sinó pura i simplement l’atzar. Sembla que està científicament demostrat des que una de les bíblies de la investigació mèdica – la revista Science – ha consagrat aquesta bajanada divulgant-la urbi et orbi: gran part dels tumors no són causats per factors externs i evitables, com fumar, beure o no fer la dieta adequada; ni tampoc a ra-ons hereditàries escrites en els gens, sinó al simple atzar. En Cristian Tomasetti, un expert matemàtic de la Universitat Johns Hopkins (EUA) afirma en el seu estudi, compartit pel seu company oncòleg Bert Vogelstein, que entorn del 65% dels càncers s’expliquen per l’aleatòria de l’atzar: “és la primera vegada que es mesura la contribució de la "mala sort" en el desenvolupament dels càncers, i resulta que hi te un paper més important del que es creia”. No dubto pas de la competència i renom professional d’ambdós científics però, francament, no sé de quina manera ajuda a prevenir i trobar un remei a la temuda malaltia el fet que se sàpiga que els números perquè et toqui o passi de llarg, es reparteixen en una mena de tómbola, a la babalà.  A la meva manera de veure, la divulgació d’aquesta obvietat frega la frivolitat, per no dir que és una vertadera temeritat, ja que es carrega d’una rampellada els esforços dels higienistes perquè la gent porti una vida més o menys endreçada, no abusi de tot allò que s’ha convingut - mitjançant altres estudis tan científics com el que tractem avui - que són factors de risc. Si per molt que es renunciï al tabac, a l’alcohol o a tot tipus d’excessos, al final serà l’atzar qui repartirà les cartes en dos de cada tres diagnòstics, de què coi serveix sacrificar-se i fer bondat? La pregunta és tan pertinent, com innecessari i quasi pervers ha estat atribuir a la “mala sort” la causa d'un terç dels tumors. Què s’entén per mala sort? Com es mesura? El malastruc haurà d’afegir a la seva angoixa per estar de pega massa sovint, un nou desassossec menjant-se el coco pensant que és carn de càncer? No calia que vingués cap saberut a dir-nos que agafar un “mal dolent” era "mala sort", perquè fins i tot el més ruc de la colla sap que no solament el càncer,  sinó qualsevol altra calipàndria, és mala sort; però com a mínim, en el cas del càncer, teníem el consol-placebo de pensar que fent dieta mediterrània, exercici i poques rucades, es podia anar tirant i despistar el gos rabiós. Abans de vantar-se, doncs, d’aquest descobriment de pa sucat amb oli, s’ho podien haver rumiat dues vegades i no deixar-se temptar pel sensacionalisme. Espero que, a més a més, no els hi regalaran un Nobel. És la meva opinió, esclar; no obligo pas ningú a que me l’ha compri. Que tingueu bon dia i no trepitgeu cap caca.