Ahir,
tercer dilluns de gener, que a uns sapastres de Cardiff uns quants desvagats
els hi van comprar la ximpleria de celebrar el blue Monday - el dia més gris,
trist i depriment de l'any -, em va venir a la memòria que en Josep Maria
Espinàs predica, des de fa temps, que hi ha el perill que perdem el costum de
riure. És clar que no n’hi ha gaires de motius per riure, més aviat el nostre
món d’avui fa plorar. Però si no fem el cor fort, malament rai! Ara fa uns
dos-cents anys s’inicià a les illes britàniques un moviment de destrucció de
màquines, que també s’encomanà aquí. El fenomen aparegué en un moment de crisi
econòmica i social, en una època de transició cap a un món abocat al
capitalisme industrial més salvatge. Rabejar-se contra la màquina responia, en
el fons, a lluitar contra la usurpació dels mitjans de producció que permetien
l’artesà ser amo del propi esforç. Els il•lusos sentimentals que endegaren
aquell moviment eren coneguts com “ludistes” i, a la llarga, com era d’esperar,
aquells desgraciats que es defensaven a cops de trabuc, foren aixafats sense
miraments pel poderós imperi capitalista armat fins a les dents de lleis i de
filosofies. John Dos Passos raonà que les persones que viuen èpoques convulses
de canvi, el sentit de la continuïtat amb les generacions anteriors pot
convertir-se en salvavides davant un futur incert. Modestament penso que si el
futur es pinta tan negre com avui dia, seria absurd de creure que refugiant-nos
en passats de color de rosa ens estalviarem que impresentables com aquests
promotors del blue monday ens passin per la pedra. En darrer terme, qui
decidirà com aniran les coses demà passat serà una anàlisi profunda del present
amb el cap fred i sense oblidar-se de somriure, perquè els canvis no s'han de
fer plorant. Avui l’ecologisme no colonitzat per la política deu encarnar,
crec, la vella lluita contra l’alienació col•lectiva, i per aquesta raó, com
abans va passar amb els ludistes, s’han hagut d’escoltar, entre d’altres
acusacions, que el seu moviment rebutja el progrés. Potser caldria pensar,
però, que allò que rebutgen els ecologistes no és el progrés, sinó la servitud
del progrés. No fora una manera dolenta de resoldre determinades tibantors
socials asseure’s al voltant d’una taula ben parada, per degustar receptes
casolanes de qualsevol àvia del país, ja que tot podria tenir remei en aquest
món si féssim el petit esforç d’avenir-nos a parlar-ne en un ambient relaxat.
El llenguatge agre o despenjar el trabuc abans d'obrir la boca, només posa en
relleu una vergonyosa manca d’idees. Per fer-nos entendre hauríem de començar
sovint per saber-nos escoltar. Aquesta és la característica de la democràcia:
tothom que digui la seva, que després el poble ja farem el que tinguem de fer
amb el nostre vot, si no hem perdut el delit d’anar a triar governants després
de comprovar el poc que governen i el temps que malgasten marejant perdius. Però
no obstant això no parem de somriure i siguem feliços sense envejar res al veí,
i passant dels blue monday! El record dels bons moments és tot el que ens
n’emportaren d’aquet món de mones, des que el papa Francesc confessà a una nena
filipina que preguntava, plorant de ràbia, on s’amagava Déu mentre la violaven
a ella i a milers de nenes com ella, que per aquesta pregunta no tenia
resposta. Si l’Albert Camus li hagués sentit dir això al vicari de Crist de la
seva època, potser l’autor de La Pesta hagués entès que ser ateu tenia sentit,
una vegada totes les cartes estan escampades sobre la taula, no només si Déu es
fa el sord quan els nens ploren en un blue monday de tots els dies de l’any,
sinó també quan Déu no té respostes ni pel seu delegat a la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada