Em pregunto com després de veure en
directe el desnonament d’una família equatoriana amb dos fills menors d’edat,
un d’ells d’un mes i mig de vida, del seu pis madrileny, pot haver-hi qui gosi
dir que anem per bon camí i que l’estat
del benestar en prou feines s’ha escantonat i es manté en tot allò que
és essencial. Sobretot si tenim en compte que el pis “netejat” de perdularis
era tutelat per una empresa municipal de l’habitatge, en règim de lloguer
social. I que per fotre fora de casa seva aquelles quatre persones indefenses,
varen intervenir mig centenar de policies armats amb maces, ariets i fusells.
Una imatge violenta que esgarrifava de veure-la, violència institucional que
contrastava amb el discurs assenyat d’un tal Wilson, el cap de la família, explicant
que quan tenia feina es guanyava bé la vida perquè era un home d’ofici, i que
quan se li varen tancar totes les portes malvivia d’un subsidi miserable que no
li arribava ni per pagar la meitat dels 700 euros de “lloguer social”. I que únicament
demanava una rebaixa temporal d’aquest lloguer, mentre no trobés la manera
d’aconseguir més ingressos. Jo sóc dels que creu en la sinceritat de les
persones quan parlen mirant-te de fit a fit i les seves paraules flueixen de
l’ànima, sense necessitat de dir-ne una més alta que l’altra. Per tant, em
sembla que en Wilson és una bona persona que no es mereix ser tractada com un
delinqüent.
El mateix dia que es va poder veure
per la tele aquella vergonya, des de València una mare amb un fill adult -
dependent d’una tercera persona les vint-i-quatre hores del dia -, es queixava
a la càmera amb paraules serenes però enrevenxinades, que el conseller de
benestar de l’autonomia més corrupte d’Espanya, li havia suprimit l’assistència
diària d’un fisio perquè aquell pobre noi mai es podrà recuperar per molt
exercici que se li faci fer perquè els muscles no se li quedin entercs, i
l’agonia se li faci més llarga. Igual com la imatge de la violència
desproporcionada en el desnonament del Wilson, la imatge d’impotència que es
reflectia en la fesomia d’aquella mare acaronant el tros de vegetal en que
s’havia convertit el seu fill, no necessita un comentari ni una reflexió com la
d’avui per adonar-nos de la immensa presa de pèl que suposen els discursos
triomfalistes de la classe política que no veu més enllà del seu melic, i de
tot l’establishment que pel fet d’escalfar-se al sol del poder mira cap a una
altra banda perquè, en el pitjor dels casos, les retallades només els hi han
afectat algun caprici superflu, mentre n’hi ha tants i tants que per culpa
d’aquestes retallades imposades si us plau per força per rescatar bancs,
banquers i tota una colla de paràsits socials, viuen al llindar de la misèria i
de l’autoestima.
Perquè sabessin el pa que s’hi dóna a
l’altra banda del carrer, aquesta trepa que no vol entendre perquè tanta gent
desesperada es tira en braços de Podemos, haurien de fer la prova de sobreviure
tres mesos exclusivament del salari mínim i sense saber on caure morts si a la
família li’n passa alguna de grossa. L’altre dia, veient la imatge del discapacitat
de València al que se li nega el fisio, o la dels malalts d’hepatitis C protestant
perquè els hi regategen tractaments massa cars per la senzilla raó que ja tenen
un peu a l’altre món, em preguntava: ¿com pot ser que els governants maldestres
que tenen tanta poca sensibilitat amb persones humanes “vives”, siguin els
mateixos que defensen a capa i espasa el dret a la vida dels “nonats”? ¿O és
que al Déu en nom de qui parlen i que asseguren no permet que cap fetus avorti,
tant se li’n fot de que éssers vius de veritat es morin de mica en mica, abans
d’hora, per manca d’assistència adequada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada