AMB UN PETRICÓ D'UNITAT EN FARÍEM PROU?

Els darrers mesos, el debat polític del sobiranisme ha girat al voltant d’una paraula màgica: unitat. Abans del 9-N ja va començar-se a olorar que malgrat el sobiranisme anava fort i, en alguns casos sobrat perquè semblava que s’estenia com una taca d’oli, la veritat és que no havia seduït a part del nacionalisme històric, i el recolzament al procés no es podia comparar pas amb aquella unitat de mínims de l’Assemblea de Catalunya, que va possibilitar durant la transició pactes essencials sobre llengua, cohesió social, escola i autogovern. La mateixa Rahola-oracle, en plena eufòria independentista d’això que en diem la societat civil per entendre’ns, va fer un pronòstic pessimista: “... els símptomes de fractura en el bloc del 9-N comencen a notar-se. És a dir, la foto d’una transversalitat que anava des dels democratacristians d’Unió fins als joves de la CUP, passant per IC, ERC i CDC, va ser la culminació d’una fina negociació política, amb un resultat estel•lar. Però alhora és possible que fos més virtual que real, tal vegada empesos per la força del carrer, i que aquell moment màgic tingués data de caducitat. Si fos així, seríem davant d’una situació tràgica perquè voldria dir que la maduresa ciutadana no queda reflectida en la maduresa política. O pitjor encara, que la mesquinesa partidista estaria per damunt dels interessos nacionals, cosa que no seria tan estranya, vistos els errors històrics que acumulem”. No sempre estic d’acord amb la Pilar, però aquesta vegada la va clavar. I avui en tenim la prova fefaent veient com els dos principals líders de la moguda es van passant de l’un a l’altre la patata calenta de les eleccions des de fa dos mesos, per la simple raó que se l’agafen amb paper de fumar. Quanta unitat cal per assolir la independència?, es preguntava l’ARA a mig octubre. I jo, en la tertúlia de canal taronja on em conviden de tant en tant, vaig contestar la pregunta a la meva manera: ni un petricó, ni un gavadal, TOTA I MÉS! Aquella fractura que palpava a les vespres de la consulta la inefable Rahola, es va precipitar amb la proposta de la llista de país feta pel president, ja que alguns van entendre que era una estratègia de CDC per desprendre’s del llast Pujol ,i a en Jonqueras li van aconsellar que no caigués en la trampa de la vella “abraçada de l’os”, i l’antiga desconfiança entre les cúpules convergents i republicanes es va instal•lar definitivament en l’escenari de les interminables negociacions per arribar a un consens tan escandalosament de vodevil, que malgrat es faci el paperot d’una encaixada forçada, crec que la tensió augmentarà i que ens espera un llarg cicle electoral dominat per les gelosies de les dues vedets que es disputen el cap de cartell. Aquest matí mateix circula per la xarxa un acudit en teoria apòcrif, però de pare ben conegut pels que estan “al lloro”, que escampa aquesta malesa: “Si l’ANC va a la llista de CDC (mal dita de país), esdevindrà la Sectorial d’Activitats Lúdiques i d’Esbarjo de CDC? Crec que sí” A la meva manera de veure, penso, francament, que amb aquesta tropa no arribarem gaire lluny, ja que inclús quan fan veure que van a la processó repiquen afora. És que no volen entendre tots aquests capsigranys per què coi és necessita quanta més unitat millor? Doncs, senzillament, perquè la majoria a favor de la independència és insuficient per assolir un mandat democràtic que la impulsi amb possibilitats d’èxit. I perquè davant dels sobiranistes s’ha palplantat una minoria considerable que opina que ja estem bé com estem, mentre un nombre indeterminat, però que també fa llevada, de catalans encara no tenen decidida la seva posició o bé esperen si apareix una tercera via amb cara i ulls on poder-s’hi arrapar. Si veient com pinten bastos, no volen entendre que quant més units anem millor ens en sortirem, és que cap dels dirigents polítics que encapçalen el procés té prou pedigrí per estar al davant d'una cosa tan delicada, perquè si avui que encara estem en la fase de fer volar coloms ens tirem els plats pel cap, què farem demà si la independència ens cau a les mans? Els capitostos del nou Estat serien els mateixos polítics maldestres que s’estiren els cabells cada dia al safareig públic? Si hem d’anar a parar aquí, us ho dic de veritat: pareu el procés, que prefereixo baixar abans de prendre mal!