LES COSES QUE FARIEM, SI POGUÉSSIM

Tot sovint ens surt del fons de l’ànima allò del dia que pugui, faré... La majoria de vegades el que impedeix fer-ho ja, son els punyeters diners; però també hi ha d’altres motius, com estar lliure o tenir edat, per exemple. Ara bé, s’ha de reconèixer que el principal entrebanc per fer realitat un somni és no poder-lo pagar. A partir d’aquí, hi ha qui s’hi conforma i continua esperant el cop de sort que li permeti realitzar el seu caprici algun dia, malgrat s'hagi passat mitja vida fent tanda. Però d’altres, que no tenen tanta paciència, prefereixen entrampar-se fins a les celles de per vida per matar el cuc del desig, fent-se’n algunes vegades la pell i tot. Aquesta característica humana, moguda per l’enveja o per les ganes de prosperar, no és de fa quatre dies sinó que ve de lluny; podríem dir que des que el món és món, no obstant amb l’apogeu del consumisme aquesta tendència a no estar mai content amb allò que es té i aspirar sempre a una mica més, el que podria considerar-se un objectiu legítim s’ha acabat convertint en un vici perillós i car, puix fa que moltes persones sensates acabin vivint un calvari pel fet de menjar més amb els ulls que amb la boca. Ara bé, la tragèdia esclata quan la pregunta es replanteja d’una manera més agosarada i salvatge: fins on estaries disposat a arribar, si estiguessis segur que ningú mai sabrà de què has estat capaç? Ja sé que em fico en un terreny delicat i relliscós, i que hi ha temes que és millor no tocar-los; però creieu de veritat que ningú se l’ha plantejada mai aquesta pregunta o que no l’han temptat alguna vegada amb aquest dilema? Per exemple, si trobéssim una bossa amb un grapat de calés, un grapat suficient per fer-vos perdre el cap, i tinguéssim l’absoluta seguretat que ningú ens veurà embutxacar-nos-la, què faríem? Preguntem-nos, tanmateix, què diríem si un barrufet ens oferís el do de fer ballar tothom a la nostra voluntat, només movent un dit des de l’absolut anonimat? I si mitjançat el mateix do poguéssim fondre el nostre adversari, enemic o competidor més repatani? És tan llaminera aquesta perversa temptació, que si fos possible llegir el pensament de les persones, segurament ens emportaríem una bona sorpresa, la qual potser ens faria dubtar de la suposada bondat innata del ser humà. Encara que sembli mentida, per sort la recança per si ens enxampen atura molts mals instints. Per aquesta raó, moltes religions inculquen als seus fidels que malgrat sembli que no els veu ningú, Déu sempre està al cas dels nostres embolics. Els pagesos fa temps que això ho expliquen millor: la por guarda la vinya i la civilització. Però el dia que es perdi el temor a que se sàpiga què hem fet - i no sé si no hi estem perillosament a tocar - el món ja pot posar-se a tremolar.