ELS CATEDRÀTICS JA PODEN CANTAR MISSA

Seixanta catedràtics que imparteixen dret penal a les principals universitats espanyoles, han donat carbasses al projecte de reforma del codi penal que el govern Rajoy vol fer empassar als ciutadans, abusant de la seva majoria absoluta temporal, ja que cap altra força política els hi fa confiança. És un suspens amb tota regla, acompanyat d’una explicació perquè no quedin dubtes sobre un dictamen tan explícit que, a qualsevol altre governant que no la tingués de ciment armat, li faria caure la cara de vergonya: “el que es proposa en aquesta reforma del codi penal trepitja la dignitat humana”. Però el govern es limita a somriure sorneguer i perdonavides, mentre va dient: “els catedràtics ja poden cantar missa, que nosaltres farem el que ens roti”. Aquesta arrogància superba, si passés en qualsevol altre part del món occidental i democràtic, desencadenaria un escarni massiu i suposaria el suïcidi polític del carbassejat; però Espanya és diferent i té cops amagats: malgrat tot el xàfec que els hi està caient a sobre, resulta que les enquestes d’intenció de vot situen el PP encapçalant els resultats i encara que bastant desplomat pot presumir de gall. És a dir: ¿gairebé un terç dels ciutadans d’aquest país seguirien fent costat un partit que està ficat en totes les guerres brutes, en totes les corrupteles i que encadena un disbarat polític darrera altre? Em costa de creure, francament, que hi hagi gent tan ruca; però he d’admetre la evidència democràtica que cada país té el govern que es mereix. Per aquesta raó, a la meva manera de veure, hauríem de ser prou lúcids per modificar sense perdre temps les regles de joc, perquè una democràcia no pugui esdevenir tan coixa i guenya que qualsevol tafur li pugui fer trampes al solitari. La solució seria ben senzilla: que per tocar qüestions sensibles, sobretot quan afecten la moral, els patrimonis i els sentiments, es necessiti un consens suficientment qualificat perquè ningú pugui potinejar les regles de joc en educació, sanitat, justícia, per exemple, cada vegada que giri la truita política. I prohibir per sempre més que, en virtut d’una majoria absoluta obtinguda rifant promeses a la tómbola electoral, cap partit pugui imposar els seus deliris a la resta, menyspreant inclús opinions tan respectables com la de seixanta catedràtics o no escoltant els clams dels ciutadans decebuts omplint el carrer. Quan un govern, sigui del color que sigui, comença a matar mosques a canonades, acaba de mal borràs; però les bestieses que hagi imposat mentre entrar els claus per la cabota costen de rectificar, i els perjudicats massa sovint s'han de conformar anant a reclamar al mestre armer.