La
pel•lícula “La ciutat morta” em va colpir, suposo que com a la majoria
d’espectadors, perquè d’una revolada et refrega pel nas una realitat social
incòmoda, que et deixa parat perquè t’obliga a mullar-te, a no quedar-te plegat
de braços. El relat directe i cru del què podia haver passat en quan a uns fets
que ja estan dats i beneïts per totes les instàncies judicials, com a mínim
s'ha d’admetre que no va deixar ningú indiferent. A més a més, hi havia el
morbo d’haver-se emès mutilat, perquè un jutge va prohibir-ne l’emissió d’unes
quantes seqüències, i perquè hi havia un suïcidi per entremig com a penyora de
credibilitat. La insensata i inoportuna censura del material va multiplicar els
prejudicis d’uns espectadors, condicionant la seva imparcialitat per culpa
d’aquest intent barroer d’amagar l’ou. I que una Patricia mítica es llevés la
vida per reivindicar la seva innocència, també va pesar molt en l’estat d’ànim
d’una audiència indiscutiblement tocada en la seva sensibilitat. Per aquesta
raó no van trigar gaire a ploure les protestes d’entitats, d’institucions -
inclòs l’Ajuntament i el Parlament – i de ciutadans a dojo reclamant a la
fiscalia la revisió d’una sentència de fa una colla d’anys. L’objectiu dels
autors del documental coincidia en el mateix objectiu de tots aquests
benintencionats ciutadans, però no pels mateixos motius. En efecte: els autors, en la seva exposició
dels fets volien posar en relleu, sobretot, que s’havien sentenciat nou
persones com a culpables, denegant-los durant la instrucció proves i testimonis
que els acusats havien proposat per bastir la seva defensa, i que amb aquesta
indefensió n’hi havia prou per reobrir el cas sobre la base del dubte raonable.
Però en transcendir que hi havia la gravació d’un testimoni sorpresa que
afirmava ser l’autor material de tirar-li des d’una finestra un test al cap de
la víctima – un policia municipal que s’ha quedat tetraplègic -, desmentint amb
aquesta versió que el cop fatal l’hagués causat un cop de roc llençat des del
carrer estant per un dels condemnats, el focus mediàtic es va centrar en
descobrir la identitat de confessava el delicte. A mesura que tothom volia
saber-ne més del personatge en qüestió, degotaven als mitjans detalls un xic
rocambolescos; per exemple, que el testimoni de càrrec era de segona mà i
confessava encaputxat el pecat, però no el pecador. A la meva manera de veure,
tot plegat analitzat fredament embolica bastant la troca, i si el testimoni no
es treu aviat la caputxa s’entendrà que potser només vol quedar bé amb la
vianda al plat. No obstant, jo i molts d’altres creiem que s’ha de ser més
exigents si aquest “valent” de pacotilla no dóna la cara, ja que no serà
l’heroi de la pel•lícula i no es mereixerà altre qualificatiu que el de
bergant, que tirà un test i amagà la mà com un covard de merda. I aleshores el
documental-denuncia que pretenia remoure consciències i capgirar un particular
estil d’administrar justícia, quan els presumptes culpables pertanyen a un
col•lectiu marginal o antisistema, pot acabar com una simple pel•lícula de
terror o de ficció, a la qual se li podrien retreure dos missatges subliminals
temeraris: que tota la policia municipal són uns cràpules i que els membres
dels moviments okupes són uns angelets baixats del cel. A tot arreu, per
desgràcia i vergonya de la societat, hi creixen males herbes, però pel bé i la
higiene mental d’aquesta societat prou sacsejada, els que volen mantenir-se per
sobre del bé i del mal, haurien de deixar palès que els municipals corruptes o
torturadors són quatre i el cabo i que no tots els okupes són, precisament, uns
ciutadans encantadors. Ara bé, per aconseguir-ho caldria que tothom – començant
per ambdós col•lectius afectats - s’esforcessin en fer autocrítica sincera, i
arranquessin cadascun d’ells les males herbes que se’ls hi hagin infiltrat a
casa seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada