MERCADEJAR AMB MEDICAMENTS QUE CUREN

A la monja Forcades li varen ridiculitzar tant la seva cantarella denunciant les maldats de les farmacèutiques, que la immensa majoria de l’audiència es va quedar més amb l’anècdota i amb la caricatura del personatge, en comptes d’analitzar i valorar quanta veritat hi havia en allò que deia. En teoria, els investigadors disposats a passar-se hores i hores mal pagades al laboratori, no ho fan pas per la glòria ni per fer-se rics, sinó per-què voldrien salvar vides i acabar amb malalties fastigoses o plagues endèmiques. El que passa és que quan es descobreix una vacuna o un remei que pot prevenir o curar, és la indústria farmacèutica la que entra en joc i pren la iniciativa pel que fa a les condicions de producció i distribució de la nova potinga. I no sempre preval en el mercadeig el bé del malalt, sinó que es mira més pels interessos dels inversors i propietaris de la patent. Tampoc la distribució, que hauria de ser massiva, arriba amb la mateixa rapidesa al primer món que al tercer, malgrat més vegades de les que ens pensem són pacients tercermundistes els que han fet, sense que ells en siguin conscients ni els hi hagin demanat permís, de conillets d’índies per provar l’eficàcia, però sobretot els efectes secundaris, de determinats productes farmacèutics en fase d’estudi clínic. Uns assajos que seria impensable entomés amb els mateixos tractes, sense muntar un escàndol, el primer món ni que ho beneís l’OMS. Podríem referir-nos, doncs, a dotzenes d’exemples de política sanitària poc altruista, molt arbitrària i gens ni mica desinteressada, però en tenim ara mateix una mostra que remou indignacions a casa nostra entre els afectats per hepatitis: havent-hi al mercat un medicament de contrastada i sembla que radical eficàcia, no el subministra la gasiva per segons què xarxa hospitalària pública, per una senzilla raó de preu. En calent, els primers en rebre les queixes i les bufetades són els gestors de la sanitat amb mentalitat de funcionari i no de metge, i els polítics que manegen i retallen els pressupostos socials per atendre altres capricis. Tanmateix, potser també hauríem de preguntar a les farmacèutiques si realment el preu vip que han posat a determinats medicaments, dels quals en depenen vides humanes, costen tant de produir que valguin un ull de la cara. De passada, també fora interessant saber quina part del repartiment de beneficis va a parar a mans dels investigadors, que s’hi varen cremar les celles anys sencers per un salari merdós. ¿O és que qui suca el melindro a les farmacèutiques són els capitalistes, i els investigadors s’han de conformar amb les engrunes? Tot plegat fa fàstic, creieu-me!