SEGURETAT VERSUS FANATISME, A COSTA DE LLIBERTAT INDIVIDUAL

Mentre hi hagi gent fanàtica capaç de sodomitzar els sentiments de criatures de deu anys, perquè voluntàriament es pengin una bomba al cos i la facin esclatar enmig d’una multitud confiada i indefensa, pretendre viure segurs a qualsevol racó del món és pixar fora de test. Entre d’altres raons, perquè la seguretat col•lectiva sempre és a costa de la llibertat individual. Recordo fa tres primaveres a Paris, que amb motiu de no sé quina alarma de terrorisme s’havia muntat un simulacre de vigilància, i per accedir al Sacre Coeur i a Montmartre, una de les icones mundials de totes les llibertats imaginables, et topaves a cada cantonada amb joves soldats de armats fins a les dents i amb la metralleta en bandolera. No feia gaire gràcia, la veritat, barrejar-te amb individus que en teoria vetllaven per la teva seguretat però que ningú podia garantir-te que un d’aquells rambos en potència perdés la xaveta i fes un disbarat. Avui a París ha tornat, elevat al cub, el clima de ciutat en estat d’alerta, on tothom pot ser sospitós a causa d’un simple gest o d’una indumentària cridanera, perquè en realitat els caça-fantasmes no saben ben bé què busquen. Per tant, tinc seriosos dubtes que incrementar la presencia de les forces de seguretat al carrer sigui la manera més positiva de plantar cara al fanatisme. Entre d’altres raons perquè en els darrers atemptats terroristes d’arrel gihadista a Europa – Noruega, Regne Unit, França - els autors de les massacres eren ciutadans noruecs, britànics o francesos i, en conseqüència, aquells monstres s’havien criat a casa i la convivència quotidiana amb una societat occidental en teoria carregada de valors, no va ser suficient per impedir la seva radicalització ni el seu fanatisme. Què va passar? Potser que els valors d’una societat en crisis econòmica i de identitat, no són prou edificants ni engrescadors? ¿O que la integració de forasters està fen figa, sobretot en societats que es vanten de tenir les portes obertes a tothom, però que no disposen dels recursos per bastir els mecanismes d’acollida per garantir la igualtat d’oportunitats entre autòctons i forans? El problema de les societats que avui se senten més amenaçades a Europa pel fenomen gihadista és que els hi costa admetre que l’enemic el tenen a dintre de casa, i que determinats ghettos bastits per emmagatzemar la immigració en barris o suburbis de les ciutats, no són més que bombes amb temporitzador en marxa. D’altra banda, mentre duri la crisi econòmica resulta molt de mal fer una integració més barrejada, perquè la pobresa o la misèria que els hi garanteix el subsidi no facilita la convivència en una mateixa comunitat amb autòctons o forasters establers que es guanyen la vida perquè tenen feina. Això de pretendre eradicar el fanatisme només en base a treure la cavalleria al carrer, em sembla tan insensat com la doctrina del president Bush que pretenia guanyar la pau mitjançant la guerra preventiva. Precisament aquella pluja de bombes “preventives” a l’Irak, Afganistan i d’altres escenaris, ha desenvolupat amb ràbia i violència l’efecte contrari, i enlloc de pacificar-los, tots aquests països s’han convertit en un infern de conseqüències imprevisibles. Mentrestant, els que van patentar això de la guerra preventiva s’han fet més rics i poderosos, i es miren el panorama que han deixat amb indiferència i distància, pensant que algú enterrarà el darrer i tancarà la porta.