LA CONFITURA DEL POT PETIT

Ma mare fa anys que és morta, però anit hi vaig somniar: se la veia empiocada amb un bon refredat – potser una associació del meu subconscient amb la calipàndria de ca l’ampla que arrossega la meva dona, des de fa dos dies - i, precisament, em demanava una cullerada de la confitura del pot petit. I és que ella, que venia de generacions de pagesos de Torroella de Fluvià, més aviat no hi creia massa en les po-tingues modernes que podia trobar a dojo a ca l’apotecari; havia pujat entre receptes més d’estar per casa, com ara les contundents cataplasmes de farina de llinet, les ventoses, els collarets d’alls blancs i els purgants categòrics per tirar cap avall els racons, com l’oli de ricí. l’aigua de carabanya. També recordo que, de petit, em portava a casa d’un veí cepat que m’arreglava l’espatllat dues vegades l’any - a la tardor i a començaments de primavera -, i cada vegada que veia alguna criatura amb posat de pàmfila, s’entossudia en assegurar que estava enaiguada, una malaltia de la qual, segons ella, els metges de la nova fornada n’anaven absolutament peixos. Vés a saber que coi hi posava ma mare al pot petit perquè me'n demanés una ració amb tanta insistència, però efectivament la tradició popular assegura que en els pots petits és on es troba la bona confitura. Vet-aquí, doncs, una altra tradició culinària en desús, la de fer confitura casolana, ja que no és el mateix la melmelada industrial que trobés al súper que aquell bé de Déu de confitura remenada a paciència durant hores, reposada el temps necessari i envasada en pots de diferents mides, al melic dels quals s’hi escrivia la data exacta en que entraven al rebost domèstic, no fos cas que es fessin malbé si es consumissin massa tard. Repeteixo que no sé què coi hi guardaven les àvies als pots petits, però sembla que tant si es tractava d’un remei feia meravelles, si era d’una conserva o confitura, t’hi llepaves els dits. Potser no fóra cap disbarat que els polítics tinguessin sempre a l’abast un “pot petit”, al qual poguessin recórrer cada vegada que les frontisses de la cosa pública s’encallen en un atzucac. Una cullerada de tant en tant de bona confitura casolana, potser aniria bé per recuperar sabors i tarannàs ancestrals, que s’han oblidat o arraconat, a mesura que la pressa de la vida moderna ens ha acostumat a conformar-nos amb melmelada industrial enlloc de regalar-nos el paladar amb les delícies gastronòmiques o anímiques amorosament guardades en els pots petits. Voldria creure que dosis de sentit comú, de manca de recels, i de temps per parlar sense prejudicis, condicions ni ultimàtums de solucions possibilistes enlloc de fer-ho de problemes sobrevalorats  o de rebequeries de criatura, ingredients que tan escassegen, pel que sembla, en la taula i en el rebost de la política atrafegada i compulsiva que s’estila avui dia, encara se’n poden trobar en alguns d’aquells pots petits de tota la vida, on s’hi guardaven les delicadeses.