-
“És amb la meva dona, Josep Maria, que fa temps que la ballem. Fa mesos li van
diagnosticar un d’aquests mals dolents, i després d’empassar-se durant setmanes
dosis diàries de trenta pastilles diàries, incloses quimio i cortisona, que la
deixaven aixafada, sembla que al final se li pot fer un tractament d’aquests
tan moderns i miraculosos que hi ha ara, a base de cèl•lules mare; i si bé no
ens asseguren que la deixin com nova, si Déu ho vol podrà fer una bona
campanya. Dintre la desgràcia, doncs, la xamba és que se li haguessin proposat
aquesta teràpia i que tot i la feinada que li espera, ella d'ho hagi agafat bé,
no estigui gens decaiguda i sigui la primera en animar-nos a passar un calvari
lluny de casa, que suposarà entre
d’altres inconvenients i efectes secundaris estar-se en aïllament absolut
durant gairebé un mes... Tot anava bé, dintre del programa previst, fins que
vet-aquí ens hem quedat encallats i molt amoïnats. A mitjans de la setmana
passada li varen posar un catèter i aquest dilluns tenia d’ingressar a l’hora
que l’avisessin per començar-li a fer el tractament. Però a mitja tarda,
després d’esperar una trucada que mai arribava, al final ens diuen que de
moment la intervenció es posposa. Fins quan? – de seguida, li va preguntar la
meva dona. I la resposta fou que no ho sabien, que quan ho tinguessin tot a
punt ja ens trucarien. ¿Saps què significa per un malalt tan sensible i amb la
moral de vidre per molt cor fort que faci, el fet que un procés entomat amb
resignació s’aturi sense donar-te unes explicacions que tranquil•litzin? Si va
acceptar animosa passar pel que li espera, en part fou en veure com tots els
passos es donaven amb tanta seguretat que donava confiança. Si jo ho passo
fatal, imagina’t ella! I el pitjor és aquesta impotència davant el silenci ...
Jo no tinc res a dir de la sanitat pública, ans al contrari, perquè tot el que
ens han fet fins ara no té preu; i això de que, malgrat l’edat, pugui entrar en
aquest programa és un gran detall... Però no podrien ser una mica més delicats
quan et comuniquen segons quines coses, com ara un ajornament d’un ingrés
hospitalari? Jo no hi entenc gaire de psicologia, però suposo que no li fa cap
bé al seu estat la torna d’aquesta angoixa. Més aviat diria que és
perjudicial... I el que em fot no és el fet del retard, que segurament deu
estar justificat, sinó que no t’ho expliquin, assegurant-se que no trasbalsi el
malalt la impotència que se sent quan te’ns tantes preguntes per fer i ningú a
qui marejar perquè et doni respostes... Mira, he sortit a donar un tomb per
esbargir-me i desfogar-me una mica, gràcies per escoltar-me, ja que a casa he
de fer veure que no estic nerviós per a no encaparrar-la a ella, sabent que
ella també aparenta que no passa res per a no amoïnar-me a mi. Amb tants
d’experts que té la seguretat social, els que han de comunicar als malats
notícies com aquestes, no podrien tenir una mica més de gràcia?...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada