Follow by Email

dijous, 14 d’agost de 2014

L'ATRE JOVENTUT NI-NI

Sóc un fidel lector de la secció de cartes al director que alguns diaris publiquen assíduament, perquè sovint hi trobo comentaris interessants i algunes vegades inclús alguna “perla”. No fa massa dies, per exemple, una dona feia apologia de la joventut ni-ni, entesa a l’inrevés de la que associem inconscientment a aquestes sigles, és a dir: la que ni es droga, ni s’emborratxa, ni té mandra a l‘hora d’estudiar o de treballar, ni busca distreure's destrossant material urbà, ni és egoista sinó que acompanya i ajuda desinteressadament qui ho necessita... Evidentment, l’autora de la carta es referia a uns ni-ni a les antípodes dels clàssics que “ni treballen ni estudien”, afegint que el futur de la humanitat es troba a les mans dels ni-ni descrits per ella i no pas dels vulgars poca-roba que varen posar etiqueta a aquest fenomen social. Tot aquest raonament, representatiu de la forma de pensar d’un sector important de la societat, a la meva manera de veure seria respectable del tot si no fos que, com qui no diu res, estableix subliminarment dues categories de ni-nis: la dels bons i la dels dolents, per dir-ho sense embuts.  Una primera qüestió per considerar si ens hem de preocupar o no, seria saber si n’hi ha més dels uns que dels altres. I la segona, evidentment, si els classificats com a “dolents” han triat deliberadament aquesta opció de viure sense ofici ni benefici o si s’hi si troben a contracor en aquesta banda de la societat on han quedat aparcats, sigui per manca d’oportunitats, de voluntat o de cultura. De la mateixa manera que vull creure que els humans no som per naturalesa dolents, em resisteixo a pensar que ningú hagi triat viure en la marginació perquè tenia vocació de pelacanyes. Jo més aviat crec que són sempre les circumstàncies les que marquen els destins de les persones, admetent que n’hi ha unes que s’hi resisteixen panxa enlaire i d’altres que s’hi acomoden per mandra o per impotència. Però ens convé no perdre de vista que el futur està en mans de totes dues versions de jovent i la imposició d’una sobre l’altra pot acabar en desastre i que per tant el que cal amb tota urgència es canviar les circumstàncies que propicien l’exclusió. I és molt trist de constatar que el maleït diner és qui marca les diferències entre els ni-ni bons i els ni-ni dolents. Per dir-ho més clar: molta gent que arrufa el nas davant un marginal ho fa perquè es pobre. Aleshores, si el problema no és la marginalitat sinó la pobresa que hi aboca carnassa a punta pala, la solució no pot estar més clara. Per què, doncs, les polítiques que fan els rics no van encaminades a eliminar la pobresa d’arrel i es conformen mantenint-la domesticada?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada