Follow by Email

dimecres, 20 d’agost de 2014

LA PRIMERA PEDRA

La primera pedra és la que fa més mal, perquè no s’espera i agafa desprevinguda la víctima. Potser per aquesta raó es diu que qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, entesa més que en un sentit físic en el simbòlic i psicològic, molt més important tant per a la víctima com per al botxí. No us penseu pas que sigui fàcil entomar ni tirar la primera pedra, sobretot per part de qui la tira si ho fa a cara descoberta, sense dissimular, plenament convençut que el seu destinatari es mereix un bon cop de roc virtual. La qüestió és que no n’hi ha gaire de gent que sigui prou valenta per donar la cara; sovintegen més, per desgràcia, els individus covards que tiren la pedra i amaguen la mà. Evidentment, de qui actua des del còmode anonimat que dóna estar-se tota la vida darrera el canyer, és legítim suposar que no està net de culpa, al contrari de qui llança la primera pedra sense amagar-se’n. A la meva manera de veure, però, això de la culpa o del pecat és un concepte arcaic, relatiu i molt delicat, i si volguessin encetar a partir d’aquí un debat filosòfic, potser arribaríem a la trista conclusió que ningú té la consciència tan verge i immaculada com per atribuir-se l’honor de tirar una primera pedra a ningú. No obstant això, la veritat és que de primeres pedres en cauen a dojo, i algunes tirades amb més sanya que no pas traça. Amb la primera pedra, normalment, no es pretén afinar la punteria per abatre d’un primer cop la víctima, sinó llençar-la amb prou força com per tombar-la i posar-la de genolls per terra perquè s’arrossegui demanant clemència: la primera pedra, doncs, es tira sempre amb ràbia, ressentiment i ganes de venjança. I la seva mala baba no canvia pel fet de donar o no la cara el llançador, que no passa de ser una qüestió d’elegància. Tanmateix, això de la primera pedra s’ha posat de moda arrel d’aquest emprenyador cas Pujol que ens té entretinguts les últimes setmanes i que ha agafat el personal, segons diu tothom, amb els pixats al ventre. Però em temo que a mesura que passin els dies es discutirà més sobre si hi tenien o no dret a fer-ho, els que varen tirar la primera pedra al president, que no pas sobre el fons de la qüestió: si la seva conducta poc honorable tenia alguna justificació. Si allò que semblava inicialment una tragèdia grega amb família inclosa, en base a martingales legals o testimonis de càrrec fruit de lleialtats captives, acabés sent un vodevil, podria ser que els que varen tirar la primera pedra, sense amagar la mà, acabessin lapidats per poc patriotes o per pecadors. Qui avisa, no es traïdor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada