Follow by Email

divendres, 8 d’agost de 2014

CAS ÈBOLA: HIPOCRESIA I FALSA APARENÇA DE POTENTATS

La repatriació des de l’Àfrica del missioner Pajares palesa un dels tics més característics dels successius governs d’una Espanya descol•locada, perquè havent arribat tard a tot arreu vol donar lliçons – des de democràcia a diplomàcia, passant per economia - als que tenen el cul pelat de barallar-se amb aquestes qüestions, i que aprofita qualsevol oportunitat per figurar entre els països que tallen el bacallà obrint-se pas si convé a cops de colze. Un exemple emblemàtic d’aquesta dèria malaltissa de sortir a la fotografia encara que sigui de gairell, en seria l’Aznar fent el titella avalant la guerra de l’Irak, però tots els altres mandataris d'abans i de després d'ell en tenen de ben galdoses per explicar. Enyorant el passat imperial que ja no tornarà, suposo que els deliris de grandesa es desperten de tant en tant i malden per anar de bracet amb les grans potencies. Un exemple n’és aquesta història de la repatriació del missioner: com que els Estats Units ho han fet amb els seus cooperants contaminats per l’Èbola, Espanya no podia ser menys i s’ha muntat tot un operatiu de repatriació que és per treure’s el barret, si no fos perquè com sempre que es fan les coses per conveniència i no per convicció i possibilitats, s’ensenya l’orella pels descosits. En primer lloc, si del que vols fardar és de solidaritat, no facis el ridícul deixant a la missió dues monges companyes del missioner Perales, amb l’excusa de que no són espanyoles, perquè si es tracta de ser solidaris no has de distingir entre banderes, i perquè saps que els països d’on són nadiues aquestes monges viuen amb un esclop i una espardenya i, per tant, no tenen cap esperança. En segon lloc, si del que vols fardar és de potentat que ets capaç de muntar aquesta operació repatriament sense reparar en despesa – inclòs un avió medicalitzat de cine, perquè tothom comprovi que no tenim res a envejar a ningú, i el desallotjament de tot un senyor hospital -, no surtis a fer el ploramiques en una roda de premsa per dir que la factura de tot plegat els hi encolomaràs als de Sant Joan de Déu. En què quedem: ho fas perquè pots i te’n sobren per pagar això i molt més o, en realitat, saps que a la caixa hi ha teranyines i li faràs pagar a un altre la farra? Perquè si fos així, no t'hauries d'aprofitar de la propaganda i, ja que qui paga mana, que fossin els de Sant Joan de Déu els que prenguessin el protagonisme des de bon començament. Però, què hi farem: Espanya és una potència de pa xocat amb oli que es debat entre el “voler” i el “doldre”. Acabo per espai, però sóc conscient que sobre aquesta història em deixo varis serrells per explicar. Potser la setmana vinent.  

1 comentari: