Follow by Email

divendres, 22 d’agost de 2014

ÉS GROTESC TOT PLEGAT, NO TROBEU?

Quan els que es dediquen a la política haurien d’estar pencant i trencant-se les banyes a la recerca de solucions per superar les desigualtats socials, i amorosir les guitzes de la crisi del sistema i dels valors, com un grapat de nàufrags ben avinguts per no enfonsar la barca amb que capegen el temporal, resulta que perden miserablement el poc temps de que disposen per millorar, abans no sigui massa tard, les condicions de vida de més de la meitat de la població. No es pot dir pas de la classe política que no es bellugui. Al contrari, es mouen amunt i  avall, parlen pels descosits, organitzen reunions de treball i posen en marxa comissions a tremuja, i sovint es lamenten que els hi falta temps per escoltar, per llegir i fins i tot per desconnectar, però quan es fa balanç objectivament de la feina feta resulta que, malgrat l’aparent hiperactivitat, en la productivitat aprofitable es podria resumir amb una frase feta: molta fressa i poca endreça. I si parléssim de qualitat, d’oportunitat i d’austeritat referida a les seves actuacions públiques n’hi hauria per llogar-hi cadires, veient com moltes de les lleis, ordenances i reglaments que basteixen arriben a misses dites, tenen més forats per burlar-les que un colador i moltes vegades duren de Nadal a sant Esteve. Això pel que fa a la política domestica i quotidiana, amb l’agreujant que una bona part de les lleis i reglaments que a empentes i rodolons s’han arribat a parir, després no s’apliquen quan toca. Quantes vegades no hem dit que no calen noves lleis sinó fer complir les que tenim? Per exemple, en matèries tan sensible com garantir el descans nocturn, el civisme en general, escarmentar per sempre la violència de gènere o que les presons serveixin per reinserir els delinqüents i no perquè es graduïn com a camells i lladres de primera, n’hi hauria prou aplicant les lleis sense miraments ni contemplacions. Però resulta que amb tantes lleis, quan uns veïns reclamen una cosa tan simple com que es respecti el seu dret a dormir, han de passar anys perquè l’autoritat, amb tanta llei a la mà, la faci complir al bar de la cantonada. O que un reincident dotzenes vegades acabi tancat a la cangrí i no surti l'endemà a buscar-se la vida amargant la dels altres. I això a nivell domèstic, repeteixo, ja que si ens fixem en el que passa en la macro-política dels Estats, el balanç de la feina feta pels polítics i pels alts funcionaris d’institucions prestigioses i decisives, començant per la mateixa ONU i d’aquí cap avall la resta, farcides de lleis, de resolucions i de normes creades expressament per impedir injustícies, es veuen incapaces d’imposar-se als que impunement cada dia maten, degollen, massacren, maten de gana i escatimen l’aigua i els medicaments bàsics a una colla d’innocents. La Societat de Nacions es va crear amb el bon propòsit de que no hi haguessin més grans guerres, cosa que en part gràcies a la dissuasió nuclear més que no pas al diàleg franc s’ha aconseguit, però cada dia el món es dessagna en petites guerres i guerrilles. No és grotesc aquest panorama d'impotència davant la maldat? És clar que sí, però no ens podem deixar amargar el dia. Qui dies passa anys empeny, per desgràcia és l'única esperança. Per tant, sigueu tan feliços com pugueu.          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada