Que
les notícies bones o dolentes se sàpiguen en qüestió de segons, encara que
hagin passat en un racó extrem de món, del qual en prou feines n’havíem sentit
parlar, és el principal avantatge o inconvenient d’un planeta sotmès a un gran
germà impassible que amb el seu ull ho xafardeja tot, i escampa els detalls més
insignificants i a vegades fins i tot íntims a una velocitat tan impressionant,
que agafa sovint els observadors a l’aguait amb els pixats al ventre. Moltes
vegades, avants que els analistes n’hagin pogut avaluar les seqüeles d’un afer,
aquesta entelèquia com alguns la titllen - dotze apòstols que disfressats de
“mercats” manen més que els governs o els condicionen de mala manera -, reacciona
a les palpentes emetent missatges preventius d’eufòria o de pànic que
s’escolten com si es tractés d’un oracle, arrossegant els atrapats en aquesta immensa
teranyina de la globalització, a prendre decisions precipitades, intuïtives i
desesperades, que en teoria ensorren o enriqueixen indiscriminadament i
equitativa tots els afectats, però que per una estranya casualitat potser
basada en la llei de Murphy, la moguda sempre té un desenllaç semblant. Francament,
per dir-ho sense embuts, després que la majoria de les alarmes de tsunami
acabin com a tempestes en un vas d’aigua, els rics són una mica més rics i els
pobres s’enfonsen un xic més en la misèria i en la frustració. Tanmateix,
d’aquesta realitat se’n desprèn una evidència indiscutible, que cada dia
m’agrada menys: que el món global només
reacciona frenèticament i immediata per impulsos econòmics, mentre que no
s’immuta i s’espera a veure-les venir quan qui es belluga són els polítics,
perquè mentre les seves picabaralles o declaracions hiperbòliques només facin
pessigolles als dogmes de l’economia global, els seus administradors fan tranquil·lament
migdiada deixant que les criatures s’entretinguin. Davant aquesta realitat, la
generació dels previsors i dels planificadors ha quedat obsoleta, deixant pas als
especuladors i als especialistes en pescar quan les aigües baixen tèrboles. I
és que serveix de poc fer càlculs a llarg termini basant-se en paràmetres i condicions que una simple revolada
a l’altre cap de món pot tombar en un segon, com a ha succeït amb el veto rus a
la fruita i verdura europea, sense miraments ni escrúpols per l’esforç
d’infinitat de persones que treballen honestament refiant-se que la feina ben
feta sempre té recompensa. I és que en el món global els projectes basats en el
treball, l’estalvi, l’esperit de superació personal, la competència lleial,
neta i respectuosa, poden esquerdar-se com a conseqüència d’un simple
ventositat petada a les antípodes .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada