EL SOSTRE DE PODEMOS

Les polítiques d’austeritat que es varen imposar amb l’objectiu de reduir el dèficit públic, per la via de la contenció de la despesa social i de retallar els ingressos de classe mitjana cap avall, després de tres anys de practicar-les si us plau per força, només van generar recessió, atur, pobresa i exclusió social. Però el més greu és que aquestes polítiques que no duien enlloc posaven en perill el model social de drets i llibertats, perquè la doctrina d’estrènyer-se el cinturó no era innocent ni iniqua, des del moment que facilitava  l’acumulació de poder i de riquesa en cada cop menys mans, i en molts de casos en les mateixes, no fa tants anys per oblidar-ho, culpables de la bombolla financera i immobiliària que desencadenà la pitjor crisi econòmica mundial mentre els governs, tant d’esquerres  com de dretes “feien vistes” a canvi de sucar-hi el melindro. I el que més va fotre als ciutadans atrapats en la teranyina de la crisi, és que l’esquerra tradicional es deixava retallar utopies com el benestar social per tastar receptes ràncies del neoliberalisme dogmàtic i miop. No ha de sorprendre, doncs, que emergís una nova generació de fills de la crisi que no estava disposada a prostituir les seves conviccions ni els valors basats en la democràcia directa, per molt utòpica que sembli, per una democràcia corcada i domesticada al servei dels aparells burocratitzats dels partits i dels sindicats “oficials”. Qui no s’adoni que estem assistint al desenvolupament d’un “nou ideal” cultural, social i polític pot prendre mal. La transició de la dictadura a la democràcia no va fer trencadisses perquè una certa por “pel què podia passar” va mantenir la majoria de ciutadans en moderats per comoditat. Però quan la credibilitat d’una classe política - que s’ofèn de que la titllin de casta -, no pot estar més devaluada, i que les institucions més venerables trontollen arrossegades pels escàndols, serà més difícil de reconduir la marea d’indignació i de desesperació que s’ha apoderat del carrer. Un director de l’oficina antifrau advertia quan encara s’estava a temps de posar-hi remei a la disbauxa: “si ens acostumem a la corrupció, serà el principi del final del concepte de societat lliure i en democràcia”. A la meva manera de veure, si després d’uns anys d’exigir-nos sacrificis estèrils sense que la classe mitjana, substituta del proletariat revolucionari caducat, segueixi sense trobar feina digna perquè tothom pugui viure dignament, i vegi com es deteriorà més i més “l’estat del benestar” en benefici del “benestar de l’Estat”, una guspira pot provocar un incendi. El que més em preocupa, ho confesso, és la sospita que massa gent que tindria el poder i els mitjans per impedir-ho rumien que potser ja els hi aniria bé que el carro dels indignats organitzats es fotés una bona nata, per inexperiència i precipitació. Mentre les receptes que es proposen des de l’establishment siguin més de la mateixa cançó enfadosa del capitalisme que tira pel dret, sense patir pels danys colaterals, els que defensen que “es pot” reeixir amb una altra manera de fer, tenen clientela disposada a provar-ho.