L'EXCÉS DE VIOLÈNCIA ENS TORNA INDIFERENTS?

Si repassem la cartellera cinematogràfica d’aquest cap de setmana, tant de les sales d’exhibició com de les diverses cadenes de televisió, més de tres quartes parts de l’oferta - i segurament em quedo curt - girava entorn de la violència; i les armes, en totes les seves versions, naturalment per exigències d’un guió farcit de brutalitats verbals, hi tenien una generosa quota de pantalla. No cal dir que el missatge subliminal que deixa xop l’espectador passiu després de sotmetre’s a una “teràpia" tan peculiar, és que llevar una vida humana resulta tan fàcil com fer petar els dits, i que l’única precaució que s’ha de prendre es procurar que no t’enxampin. Partint, doncs, d’aquesta base “cultural”, no m’estranya que les salvatjades que cada dia ens engargamellen els mitjans de comunicació amanides com a notícies periodístiques serioses enlloc de com a reflexes de la degradació moral en que hem caigut com a civilització, deixin indiferents la majoria de lectors o d’oients, els quals són capaços d’empassar-se mentre mengen o beuen, com si res, que els islamistes crucifiquen persones per “raons morals” a Síria i els exhibeixen en llocs públics per escarment de la parròquia; o que a Líbia fanàtics religiosos són capaços de rebentar renegats a puntades de peu, en un estadi ple de gom a gom; o que milicians de Hamàs amagant-se darrera un passamuntanyes executen d’un tret al cap palestins considerats traïdors; o que els jueus ensorren sencers edificis residencials de vàries plantes d’altura, sense pietat per a la població civil ni per als seus records familiars... I la llista podria anar seguint fins a l’infinit. Me’n guardaré prou de dir que aquestes salvatjades no dolguin, però a la meva manera de veure, la facilitat com a través de tota mena d'estímuls interessats convivim amb la violència, insensibilitza perquè encara que no es vulgui, el subconscient queda tocat pel bombardeig constant d’imatges de sang i fetge. I la cotització del “valor” vida, considerada com a bé suprem que ningú pot prendre a ningú gratuïtament, sinó que tant els individus com la societat haurien de protegir i respectar, s’ha devaluat perillosament. I si bé és cert que algunes d’aquestes salvatjades en estat pur són denunciades sorollosament des del carrer, no sempre es fa per motius humanitaris no contaminats per la febre de les conveniències, sinó per afinitats ideològiques o polítiques; i la veritat és que pocs d’aquests manifestants se’n van a dormir sense sopar, com el dia que tenen un gran disgust. I en aquest capteniment, repeteixo, potser té quelcom a veure amb els tips de violència gratuïta amb que ens vacunen des de tota mena de pantalles virtuals, quasi des de les beceroles, per no caure de grans en “debilitats” com la sensibilitat, el pacifisme, la solidaritat i, sobretot, el respecte a la vida i al principi que cap “llibertat” es pot imposar a la força.