PATINADA POLÍTICA D'ANNA SIMÓ

L’Anna Simó, una veu molt respectada a ERC, ahir va fer unes manifestacions reproduïdes en tots els mitjans, en les quals adverteix que l’endemà d’aconseguir la independència no ens espera un llit de flors i violes, i que ja ens podem posar en remull per entomar sacrificis inevitables. Amb l’autoritat moral que em dóna haver repetit infinitat de vegades  – es poden consultar les reflexions del blog, perquè els escrits no se’ls emporta el vent -, que em semblava una lleugeresa, per no dir una temeritat, associar sobirania amb lligar els gossos amb llonganisses, quan la benintencionada Anna Simó ha volgut fer-nos tocar de peus a terra, he de dir que em semblen una patinada política considerable les seves paraules. I no pas perquè negui la major, sinó perquè em sembla inacceptable que un polític reincideixi en el vici de fer pagar els plats trencats als mateixos de sempre: la gent gran i els funcionaris. En efecte, les seves paraules textuals han estat que els sacrificis repercutiran en jubilats, pensionistes i funcionaris, que deixaran de cobrar puntualment com ara i fins no se sap quan. La major part de les patacades derivades de la crisi financera les han suportat les amples espatlles dels pensionistes i dels funcionaris; en el cas dels pensionistes, per partida doble: pensions congelades i sanitat pública retallada. Precisament amb el col.lectiu de gent gran els responsables del procés sobiranista han estat particularment curosos, procurant no sembrar el pànic en un segment de població molt sensible als canvis i a les incerteses, però de quins vots depèn que la balança es decanti d’un costat o d’un altre. Fa quatre dies, destacats membres del govern pronosticaven rebaixes de 10 punts en l’índex d’atur, i tot sovint estudis econòmics espontanis o fets per encàrrec, treuen ferro a la por dels pensionistes, assegurant que una Catalunya independent seria autosuficient per fer front als pagaments. Les manifestacions de l’Anna Simó, doncs, no es poden considerar un lapsus linguae. I deixar-les córrer, em sap greu dir-ho, seria una covardia imperdonable. I no perquè no sigui cert que la independència, sobretot si esdevé sense pacte, naixerà amb un cabàs de sacrificis pràctics sota l’aixella, més dels que es vol reconèixer en els simulacres teòrics sobre la taula d’un despatx; sinó perquè el comentari de l’Anna Simó predetermina les víctimes a qui primer tocarà el rebre. I si això anés d’aquest pal voldria dir que s’hauria  canviat perquè tot seguís igual per a uns quants: els de sempre. I perdonin les molèsties.