Follow by Email

dimecres, 27 d’agost de 2014

ELEGIA PER A UN AMIC SUICIDA

Sembla que hi ha una certa confabulació social per a no parlar de suïcidis, com si no posant-nos la paraula a la boca fos suficient per esborrar aquesta dada real de les estadístiques que controlen les causes de defunció dels ciutadans. És curiós que una societat que ha sigut capaç de liquidar  l’eufemisme de “mal dolent” per referir-se al càncer, fins al punt que a moltes necrològiques no s’amaguen de fer-lo constar com el culpable d’haver-se emportat el difunt/a a l’altre món, no es trobi cap esquela on es confessi francament: “es va suïcidar”. De cap manera, el suïcidi és tabú i lleig, i segons alguns psiquiatres s’hauria de considerar matèria reservada que val més tractar amb discreció per evitar que es posi de moda per mimetisme. Una frivolitat intel•lectual que no em serveix per res quan, com ahir, un amic en la flor de la vida i al qual aparentment totes li ponien, fa el disbarat d’abalançar-se al buit des del balcó d’un cinquè pis. M’ha semblat que calia reflexionar-hi. En Jack London va escriure un conte titulat “Morts concèntriques”, que comença així: “ha mort per la seva pròpia mà...”, i de seguida es va ponderar aquesta frase com la més delicada definició de suïcidi que s’havia escrit mai. Curt i ras: per la pròpia mà. I és que des dels estoics ençà s’ha abonat la fal•làcia que el fet de posar límit a la pròpia vida és l’expressió més reeixida de la llibertat. Els romàntics – ara ja en queden pocs d’aquesta espècie en extinció -, idealitzaven la mort voluntària com la clau per entrar en l’eternitat; vivien per morir, com les papallones que es deixen emborratxar per la flama d’una espelma. No obstant aquestes divagacions literàries i filosòfiques, a la meva manera de veure la causa principal dels suïcidis és l’avorriment. Està comprovat que l’índex més alt de suïcidis és dóna entre població benestant, ja sigui perquè s’avorreixen o perquè temen no ser útils ni necessaris a la societat; els pobres des-graciats que s’han d’espavilar per sobreviure esgarrapant la vida a serrells no solen tenir temps per perdre pensant en com llevar-se-la. Fixem-nos que enmig de la pitjor de les tragèdies la gent no reacciona suïcidant-se massivament, sinó que s’arrapa a un ferro roent per poder-ho explicar. D’altra banda, com passa amb la qüestió del “més enllà”, que ningú n’ha tornat per desvetllar-ne el misteri, també està per veure que això de llevar-se la vida sigui una experiència gaire gratificant i faci feliç a qui ho practica. Tanmateix, seria necessari comptar amb el testimoni d’un suïcida per saber si el suïcidi s’ha de catalogar com un acte de valentia o de covardia, perquè sense aquest testimoni de càrrec tot són especulacions. En qualsevol cas, li compro a en Nietzsche el que va escriure: “Això és la vida? Bé, doncs poseu-me’n un altre pessic”. I si la clau del suïcidi és l’avorriment més que no pas la infelicitat, potser allò que hauríem de practicar és com donem sentit a la vida i fem que mai ningú es pugui sentir sobrer, exclòs o innecessari.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada