Follow by Email

dilluns, 18 d’agost de 2014

L'ENGANYIFA DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA

Quan un invent fa figa perquè la majoria dels estudis tècnics foren engiponats amb els peus – alguns pagats generosament a preu d’or a assessors presumptament “independents” de l’administració pública –, com és el cas de la Llei de la Dependència, la joia de la corona del govern presidit per un tal Zapatero, aquell socialista abduït que creia en Arcàdia, en la utopia d’una aliança de civilitzacions que feia segles no es podien veure ni en pintura i en la quadratura del cercle. I mentre els seus escolans d’amén li reien totes les gracietes de xarlatà consumat, ell venia a granel porcions d’un estat del benestar del qual l’atenció als dependents era la guinda; però sense haver quadrat els números ni pel fa a una cosa tan elemental com saber de quants dependents s’estava parlant per quantificar la despesa, ni pel que fa a determinar d’on havien de sortir les misses per atendre ls seus deliris de grandesa d’uns governants tan  ineptes en economia, que desconeixien el significat de conceptes com “sostenibilitat” o “bancarrota”. Però com que es creien els putos amos del país, varen decidir que cada autonomia contribuís si us plau per força a pagar aquella joguina de la llei de la dependència, fent-se càrrec del 50% del seu cost, el qual encara no s’havia determinat amb certesa perquè el cens estimat de dependents al cap de quatre dies quasi s’havia duplicat. Però l’executiu central ni aquest compromís va complir i del 50% que tenia de liquidar a les autonomies només n’ha pagat amb comptagotes, un escarransit 14%. No cal ser gaire savi ni tenir un màster en economia per concloure que aquesta conducta que pot ser normal en política, es tracta pura i simplement d’una estafa en el món dels negocis. I el més lamentable de tota aquesta història és que les víctimes d’aquest timo de l’estampeta són els ciutadans més fràgils, desorientats i deprimits de la societat, quines expectatives de canvi a millor - incloses les dels seus cuidadors - s’estavellen cada dia contra l’excusa de la crisi. Ara bé,  les expectatives no se les varen ensibornar els ciutadans amb algun grau de dependència, sinó els polítics que varen prometre allò que no podien donar, i els tècnics que es hi varen assegurar – cobrant per cada línia dels informes triomfalistes que redactaven –, que Arcàdia era possible i en Zapatero, el seu profeta. Ja sé que en època de vacances no s’han de remenar aquestes misèries, per a no trasbalsar ses senyories mentre es remullen el cul i prenen el sol o es reuneixen el capvespre amb d'altres membres de l’establishment que coincideixen en el mateix lloc d’estiueig, per fer barrila. Però és que el col•lectiu de dependents no fa vacances i no es pot esperar a que se’n parli dels seus drets demà, perquè la seva desesperació té data de caducitat. I cada vegada que els responsables polítics, com la setmana passada, afirmen que el govern està al corrent de les seves obligacions amb els dependents, aquests que són els únics que saben el pa que s’hi dóna vivint de promeses electorals, surten a vomitar.

                                    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada