En
els darrers anys, quatre presidents de comunitats autònomes han quedat
esquitxats per conductes impròpies d’un home d’honor – en Camps, a València; en
Liñan, a Andalusia; en Matas, a les Illes i, des de fa quatre dies, en Pujol, a
Catalunya -, però només un dels quatre s’ha suïcidat política i socialment,
confessant-se culpable, acceptant la degradació més humiliant i demanant perdó
públicament. Sense que el fet d’admetre la culpa atenuï la penitència, sí que
s’ha de tenir en compte aquesta demostració de "pebrots" com un valor
que marca la diferència, a la meva manera de veure, entre tenir o no vergonya.
Els pocavergonyes que, fins i tot quan estant condemnats en ferm neguen que
tinguin les mans untades de corrupció, no es poden barrejar en el mateix sac
amb aquells que, per les raons que sigui, decideixen no seguir allargant la
comèdia i tenen el coratge de deixar de fingir virginitat. Durant la passada
setmana m’han cridat l’atenció tres seqüeles de l’atac de sinceritat del
president Pujol, sobre les quals crec que s’ha de fer una anàlisi una mica més
reposada, si volem entendre aquest episodi tan rocambolesc de la política.
●
En primer lloc, la rapidesa com els llenyataires s’han afanyat a fer anar la
destral, per estellar el fins ahir considerat un roure patriòtic de referència
i quasi de culte. Aquesta pressa, que es pot entendre en el cas dels molts que
al personatge li portaven jurada, sorprèn entre les files de la seva guàrdia
pretoriana, d’avui i d’ahir. No van esperar-se que el gall cantés tres vegades
per negar-li el pa i la sal al padrí, com si la cerimònia de la regeneració de
la política en general i la del partit en particular, es resolgués, simplement,
lapidant el corrupte confés, i no pas passant el rasclet a fons per separar
totes les altres males herbes del jardí, estimulant uns quants examens de
consciència i actes de contrició.
●
En segon lloc, la satisfacció com alguns dels que li portaven botada a
l’expresident l’estan esbudellant, sense adonar-se que la majoria tenen una cua
de palla ben llarga i lluent. L’exemple més sòrdid d’acarnissament el
protagonitza la poca-solta de l’Alicia Sánchez-Camacho, sense que li caigui la
cara de vergonya per militar en un partit que al pas que va, aviat tindrà més
corruptes que militants. Donar lliçons de net i polit portant les sabates
brutes de merda, hauria d’estar prohibit en un país democràtic, per pura decència.
●
Finalment, que quan més voltes hi dono a tot plegat, menys m'empasso que un
polític experimentat i tan identificat amb l’ideal nacionalista, hagi decidit
fer una confessió tan contundent i demolidora, en el moment en que es podia fer
més mal al procés sobiranista en marxa, sense que hi hagi unes bones raons de
pes, més enllà d’una crisi de penediment personal. Les autèntiques raons que
varen obligar el president a desafinar en el moment més inoportú per fer un
gall, em temo que no eren només per la història d’una herència mal girbada, i
que aquesta tamborinada d’estiu no s’ha acabat amb quatre trons i uns
llampecs espectaculars; farà més mal, i
els damnificats poden no limitar-se a la família directa, emportant-se’n més
d’un membre de l’extensa família política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada