VEREMADORS AMB ORLA

Poc es pensaven els veremadors que viatjaven des de l’Espanya més deprimida a França, per afanar uns quants jornals que els ajudessin a passar l’hivern als seus pobles d’origen, que al cap de mig segle ocuparien el seu lloc al rengle uns jornalers universitaris, tot just feta la foto de l’orla, per guanyar-se quatre peles per sobreviure la travessia del desert des de que s’acaba la carrera fins que es troba una feina. Fa cinquanta anys, efectivament, cada estiu es mobilitzaven des de la parròquia de Figueres un grup de voluntaris que anaven al camp de concentració, en el bon sentit de la paraula, que el govern civil havia engiponat en uns terrenys al costat de l’estació del ferrocarril, per oferir ajuda al contingent humà que procedent, principalment, del sud d’Espanya havien arribat estibats quasi com animals en aquells vagons de fusta del depriment “sevillano”, amb la il·lusió d'anar a fer la verema a les vinyes dels pagesos gavatxos, mancats de mà d’obra barata i dòcil. En el camp de concentració en qüestió, l’espera podia perllongar-se hores o dies, en funció de la rapidesa en classificar tota aquella gent àvida de ser autoritzada a embarcar com a jornalers en el tren que els portaria a la frontera. Els voluntaris procuraven que no faltés aigua ni cap article de primera necessitat com llet o sabó i, tanmateix,  s’interessaven amb discreció per si algú tenia necessitat d’assessorament complementari, sempre sota la petja dels guàrdies civils que vetllaven per l’ordre, el qual rarament era pertorbat per persones que anaven a la seva a tall de ramat, sense parar massa atenció en els sacrificis que costava tenir plaça assegurada per a la verema. Si els veremadors d’avui veiessin reproduïdes aquelles imatges d’ahir, segurament se’n ferien creus de comprovar fins a quin punt de resignació es pot arribar per sortir de la misèria. Per molt apurats econòmicament que estiguin els veremadors universitaris d’avui, mai s’assemblarà la seva situació a l’estat de necessitat dels veremadors d’ahir. Anar a la verema França era considerat pels que vivien a Catalunya un treball per a pobres i rarament als taulells de classificació n'hi trobaves algun de perdut. En canvi, del sud emigraven temporalment algunes colles, amb l’alcalde del poble al davant. El que no sé, francament, és si aquesta paradoxal transformació en cinquanta anys del perfil dels veremadors que van a la campanya de França la podem considerar com un pas endavant o un pas endarrere. Esperem, almenys, que la major categoria intel·lectual dels nous jornalers recol•lectors no es tingui en compte com un valor afegit i es carregui al preu final del vi d’aquesta collita. Que tot podria ser, ara que els pagesos d'arreu s’agafen a un ferro roent per guanyar la dura batalla de la competència quotidiana amb el veí.