Sempre
és bon moment per entrar a la cuina i fer experiments, però sembla que a
l’estiu es presta més a que alguns cuiners frustrats – també hi ha alguna
cuinera, però hem de reconèixer que son els homes els que més abunden en
aquesta confraria -, intentin sorprendre les amistats amb un plat que s’han
engiponat intuïtivament, i davant del qual sovint no queda més remei que
treure’s el barret. No es tracta de cuina sofisticada, sinó senzilla i gairebé
simplificada a la mínima expressió de la qualitat casolana: matèria prima de
confiança, imaginació, atreviment i ganes de passar-s’ho bé en companyia. Sempre
recordaré com un dels meus plaers insatisfets uns esmorzars que es cruspien
cada dijous a la terrassa d’un bar davant de sa Palomera, a Blanes, a principis
dels setanta, un grup de pescadors jubilats i uns quants convidats, a base de
peix que havien pescat de matinada i tragos de cava en porró. Jo m’ho mirava
des d’una una taula propera, on amb la meva dona fèiem els honors a una llesca
de pa amb tomàquet i anxoves amb els ulls clavats, per part meva, a la xefla
del costat. Vaig estar indagant com m’hi podia afegir i vet-aquí que un company
d’estiueig que havia nascut al poble coneixia l’organitzador i vam quedar que
l’endemà hi aniríem tots dos. Però per aquelles casualitats de la vida, la dona
de l’amic va posar-se pioca la nit la nit abans: varen tornar precipitadament a
Barcelona, i jo em vaig quedar amb la mel als llavis. Després, com tothom, he
participat en altres improvisades experiències gastronòmiques estiuenques amb
aprenents de cuiner. Un dia, un de la colla amb qui sortíem ens va preparar un
esmorzar de forquilla i ganivet que no em canso de recomanar, però que per la
cara que hi posen quan ho explico, pocs s’atreveixen a provar-ho de fer, malgrat
sigui tan poc complicat com ràpid. I és que algunes receptes que semblen
estrafolàries a primera vista, s’han de veure al plat per jutjar-les. Fixeu-vos
si n’era de senzilla aquella recepta: dos ous ben ferrats amb un pessic de
pebre vermell picant damunt del rovell, acompanyats d’una albergínia fregida en
una paella a part, amb sucre enlloc de sal. I una llesca de pa de forner per
sucar. Mireu si n’és de senzilla i barata una mossegada de categoria! Compartir
un bon plat és quelcom més que satisfer una necessitat fisiològica, ja que la
gastronomia, inclosa la més simple, té molta part de cultura i d’art; però
sobretot predisposa a un estat d’ànim molt proper a la felicitat. A l’estiu,
que no s’ha d’anar a toc de xiulet, potser és el millor moment per no acontentar-se
dinant o sopant “qualsevol cosa” per anar de pressa, sinó buscar alternatives a
aquell plat de sempre tan avorrit o deixant anar una mica la imaginació als
fogons per allargar l’encant d’un àpat en companyia, des de la preparació dels
ingredients fins a una sobretaula distesa que es pot aprofitar per intercanviar
opinions sobre, l’encert o el fracàs de l’experiment. I si aquests experiments
culinaris els fem amb la tele apagada i el whatsap mut, el sabor de la cassola
no es contaminarà de notícies per tirar directament a les escombraries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada